Només han passat cinc setmanes des d'aquells crits d'un Miquel Iceta desfermat, que reclamava a Pedro Sánchez que alliberés Espanya de Rajoy. Cinc setmanes després, Rajoy despatxa a la Moncloa i Sánchez és un militant ras, de discurs quixotesc i despullat de poder, que aspira a reconquerir el partit amb tots els elements en contra. El PSC, alineat com estava amb el líder destronat, no tenia més remei que ratificar-se en el "no" a facilitar un govern del PP, per conviccions, però també per supervivència. L'abstenció dels socialistes catalans hauria estat un suïcidi polític. El partit fa temps que es dessagna: el 2003 tenia 42 diputats, avui només en suma 16. Haver contribuït a fer president Rajoy hauria dinamitat l'estratègia per singularitzar-se del bloc unionista que conformen els populars i Ciutadans.   

El PSOE ha castigat els diputats díscols, però ha optat per aplicar la sanció prevista al reglament, obviant mesures més dràstiques, com l'expulsió del grup parlamentari. És un gest significatiu. La direcció havia de visualitzar que no transigeix davant la indisciplina, però no té cap interès a mantenir en escena la imatge de la votació de la investidura. Qui té més ganes d'enterrar el "no" a Rajoy és la mateixa gestora que el va imposar.   

El trencament de la disciplina de vot ha obert un altre debat a Ferraz: la revisió del protocol de relacions amb el PSC. El portaveu de la gestora, Mario Jiménez -persona molt pròxima a Susana Díaz-, ja ha dit que és "imprescindible" replantejar els termes de la convivència, una opinió secundada per altres veus amb ascendent sobre la direcció (provisional) del PSOE. La intenció de fons dels més bel·ligerants amb la indisciplina del PSC no és cap altra que retirar als socialistes catalans la capacitat per participar en la tria dels dirigents del PSOE. En altres paraules, redefinir les quotes de poder. Resulta, però, que ni els més abrandats amb aquestes tesis es poden permetre anar més enllà. Un divorci traumàtic no convé a ningú. Ni el socialisme espanyol té capacitat per bastir un nou partit a Catalunya en temps rècord, ni els socialistes catalans volen deslligar-se del referent emocional que li assegura tants vots a l'àrea metropolitana.  

Dèbil com no ho havia estat en les quatre dècades de democràcia, el PSOE necessita repensar-se. I seria lògic que es preguntés què l'ha conduït a sotmetre's als designis del PP, com si d'un vassall es tractés. Convertir el diàleg amb l'independentisme en un pecat, fer una regressió en la defensa del dret a decidir i endimoniar l'esquerra alternativa mentre s'aplana el camí a la dreta no sembla la millor manera de recuperar els votants progressistes. Així, l'alternança a Espanya és avui una quimera.