EH Bildu es va equivocar situant a les llistes exmembres d’ETA amb delictes de sang. Que tècnicament aquestes persones hagin recuperat tots els drets polítics un cop complertes les condemnes no vol dir que sigui una bona idea convertir-los en representants electes. La reparació de les víctimes en un procés de pau demana una sensibilitat i atenció al detall que en aquest cas han fallat, i la prova és la quantitat de gent de l’entorn social i polític de Bildu que ha pressionat per la rectificació. Aquest ha estat el factor clau de la marxa enrere, i no la campanya del Madrid polític i mediàtic. Qualsevol que conegui la cultura política de l’esquerra abertzale sap que això és així.
 
L’episodi, però, permet reflexionar sobre els mecanismes cognitius del nacionalisme espanyol, que és el que mana i, per tant, el que hauria de ser escrutat amb més exigència. Va dir Pedro Sánchez que la inclusió de persones amb delictes de sang a les llistes podia ser legal, “però no decent”. Una frase que en realitat és una esmena a la totalitat de la Transició espanyola: la democràcia va ser possible perquè els demòcrates no només van acceptar que els crims de la dictadura no fossin jutjats (els d’ETA s’han jutjat tots), sinó que van treballar de bracet amb els protagonistes del règim criminal per aixecar el nou ordre legal, començant per la Constitució. O ningú no recorda que un dels pares de la carta magna espanyola, Manuel Fraga Iribarne, seia al Consell de Ministres que signava sentències de mort?
 
Quin patiment devia provocar en les víctimes del franquisme veure’l a ell i els seus còmplices de la dictadura militar incorporar-se a la vida democràtica com si res no hagués passat? Ningú no els va preguntar, s’havia de fer i ja està. Els etarres, a diferència dels assassins i torturadors franquistes, han purgat els seus crims a la presó abans d’anar a una llista electoral. Probablement, però, ni en privat Pedro Sánchez considera “indecent” la Transició espanyola. El doble raser és una qüestió de marc mental inconscient: el nucli dur del pacte de silenci i oblit de la transició es produeix dins de la nació castellana, la propietària de l’estat. ETA i l’esquerra abertzale són una altra cosa, no formen part de cap "nosaltres nacional espanyol". ETA és l’altre, i per tant els seus crims són més imperdonables.
 
La polèmica deixarà pòsit. Una part de la dreta ha tornat a posar sobre la taula la il·legalització de partits. La idea de fons és que els enemics d’Espanya no poden decidir governs, i encara menys si això significa barrar el pas de la dreta a un poder que considera que li correspon gairebé de forma natural. Un discurs que tindrà recorregut perquè el projecte nacional espanyol és cada cop menys inclusiu: fa vint anys, els dos grans partits comptaven amb els nacionalismes perifèrics com a aliats potencials en la governabilitat. Ara ja només el PSOE, i amb moltes prevencions. Potser el conflicte català passa per una fase de baixa intensitat, però al vestit del 78 li peten les costures cada dia més. Pròxima estació, eleccions espanyoles a finals d’any amb PP i VOX acariciant la majoria absoluta.