Llegeixo aquests dies molts dels que no han tingut una posició clara en el procés independentista –ja sigui perquè no s'han volgut mullar, perquè no els queien bé ni els membres del govern de Madrid ni els de Catalunya o perquè no tenien les idees clares– que tot no és blanc ni negre. Certament; no cal que s'apropiïn d'aquesta obvietat. I puc entendre que una persona pugui autoanomenar-se equidistant en el procés independentista, però ja no ho entenc en el moment en què ens trobem ara.

Quan tens més de mig govern a la presó, la Generalitat intervinguda i una demofòbia al damunt que ha passat de latent a evident, cal prendre una posició. Perquè si no et manifestes al costat d'una, automàticament ho estàs fent al costat de l'altra. En Josep Maria Ganyet em va dir aquesta frase una vegada quan parlàvem dels continguts de les nostres xarxes socials i sovint penso en aquesta màxima. Molt més aquests dies.

El president del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, es va queixar dijous de l'aturada del ple municipal per anar a la “concentració independentista” de la plaça de Sant Jaume. No era això, regidor, no era això. Per prendre partit per la democràcia no cal ser independentista ni nacionalista català tan sols. És defensar les lleis sortides d'un Parlament legalment escollit i reconegut. Per allò ja tan sabut que si no ho defenses ara un altre dia vindran a per tu.

Per això no entenc el fluixisme d'una part de la societat que es limita a titllar l'empresonament dels Jordis i del Govern com d'error, de desastre o de  desproporcionats. Un error és quan no mesures les conseqüències –i aquí ho estan–, un desastre és un terratrèmol i un càstig desproporcionat significa que és massa gros però que una mica sí que és merescut.

Quan només lamentem el que ha succeït, com ha fet l'expresident Montilla, el PSC, o clubs com el Barça i l'Espanyol (aquest últim diu explícitament que vol posicionar-se per no ferir els sentiments d'alguns socis) i moltes altres entitats i persones, estem manifestant la nostra tristesa; però no estem criticant, ni condemnant, ni denunciant, ni exigint que es canviï. Són els que parlen només de diàleg sense tenir en compte que una de les parts ho hauria de fer emmanillada. Quan l'altra part no vol o se sent incapaç de resoldre un conflicte polític al terreny de joc polític i decideix que ho ha de resoldre la justícia.

Un fluixisme que no té res a veure amb la demostració de les emocions. Que a Marta Rovira se li trenqués la veu i gairebé plorés parlant dels seus companys empresonats és força i és dignitat. Que el fill de la consellera Meritxell Borràs escrivís a Twitter com l'estima i l'enyora, també. I el mateix amb l'esposa del conseller Rull i tants d'altres exemples. Això mentre la líder de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas aprofitava els micròfons per començar la campanya electoral. Sense uns quants adversaris disponibles, s'entén. El lehendakari Urkullu parlava de la politització de la justícia; més aviat invertiria els termes: han judicialitzat la política.