Parlem clar. Aquestes eleccions les ha convocades un Mariano Rajoy que via article 155 s'ha autotraspassat el poder per cessar el Govern de la Generalitat i dissoldre el Parlament. Ha suspès l'autonomia de Catalunya, ha incentivat via decret que les empreses marxessin de Catalunya per donar ales al desastre econòmic de l'independentisme, ha aplaudit les càrregues policials de l'1-O i ha estat el detonant dels processos judicials que han portat a presó membres del Govern de la Generalitat. Si després d'aquesta greu intervenció sense precedents la "normalitat" del bloc constitucionalista no guanya, Rajoy haurà d'assumir el seu gran fracàs. Més encara si ho fa amb un PP que torni a tenir un paper de subalternitat al Parlament.

Parlem clar també. L'independentisme ha vist com membres del Govern i els presidents de l'ANC i d'Òmnium eren empresonats i com el full de ruta dels 18 mesos ha estat impossible. La declaració d'independència s'havia concebut com un instrument que forçaria una negociació amb un govern espanyol tancat en banda, però l'única resposta que s'ha obtingut ha estat la contundència policial i judicial. La gravetat de la situació no evita, però, la necessària autocrítica per haver fixat un calendari incomplible i el fet de no haver calibrat prou les forces i els recursos per fer efectiva una República davant d'un Estat disposat a tot. Si no és capaç de gestionar la frustració, reorientar el projecte i evitar la desmobilització i perd la majoria absoluta en escons, l'independentisme haurà d'assumir també el fracàs.

Seguim parlant clar. Els "comuns" pateixen més que cap altre partit la polarització de la campanya. Es reivindiquen com a partit frontissa capaç d'encaminar un referèndum acordat que resolgui el conflicte entre Catalunya i Espanya gràcies als llaços amb Podem, que amb la revifada del nacionalisme espanyol cada vegada retrocedeix més a les enquestes. Amb el seu discurs impugnatori dels blocs i de tornar a posar al centre l'agenda social esperen, almenys, tenir la clau de govern. Aquest escenari només es donaria en cas d'una pèrdua de la majoria independentista que donés el poder a Xavier Domènech per decidir qui governa. El seu fracàs, però, seria no aconseguir ser determinants ni tenir prou pes a l'oposició, un escenari que els podria abocar a la subalternitat parlamentària.

Fet el memorial de possibles fracassos, el cert és que és un esport de risc preveure què passarà el 21-D. Les enquestes sí que apunten dues realitats: cap d'elles pronostica el triomf de la suma de Ciutadans, PSC i PP i donen per descomptat que el nou Parlament tindrà una clara majoria sobiranista a favor del dret a l'autodeterminació en un referèndum acordat. La gran pregunta, aleshores, cau pel seu propi pes: donarà el búnquer del 78 una resposta democràtica a la "normalitat" que emani de les urnes? Perquè l'actual situació és, sens dubte, el fracàs d'un Estat que s'ha negat reiteradament a acceptar la realitat catalana.