La portaveu del PSOE al Congrés, Adriana Lastra, ha promès incloure un delicte d'apologia del franquisme dins la futura reforma del Codi Penal. Un dels arguments que han emprat els defensors d'introduir aquest delicte, i que repetia Lastra en anunciar-ho, és que segueix l'exemple dels casos alemany i italià.

Alemanya té, certament, una legislació molt restrictiva respecte a qualsevol simbologia nazi. Tanmateix, crec que cal tenir en compte que el cas alemany és particular en moltes dimensions. La República Federal Alemanya es concep a si mateixa com una democràcia autoprotegida, amb una política molt dura orientada a evitar la subversió del règim constitucional des de dins, basada en l'experiència de la república de Weimar.

Abans d'emprar-lo com a model d'aplicació general, cal saber també que la legislació restrictiva respecte als partits i símbols inconstitucionals a Alemanya s'ha emprat extensivament no només contra el nazisme, sinó també per prohibir partits, i simbologia comunista. I, més recentment, fins i tot contra el símbol de les YPG kurdes.

D'altra banda, la referència que feia Lastra a la legislació italiana és inexacta. Allà, efectivament, existeix el delicte d'apologia del feixisme, introduït el 1952 a la llei Scelba, que desenvolupava una disposició final de la constitució de 1948, en què s'hi prohibeix la reconstitució del partit feixista. Però des del 1956 que el tribunal constitucional italià va resoldre que aquell delicte no es podia interpretar com la prohibició d'una "mera defensa elogiosa" del règim feixista, sinó d'una "exaltació que pogués conduir a la reorganització del partit feixista" que és, de fet, el que prohibeix expressament la constitució italiana.

En tot cas, més enllà de la lectura una mica superficial dels casos comparats, la qüestió de la limitació de la llibertat d'expressió per protegir els valors i la convivència democràtica sempre planteja dilemes i problemes que no es poden passar de puntetes. N'hi ha de dos tipus: qüestions generals, de principi, i també de particulars, vinculades al context.

Pel que fa als dilemes generals, és evident que qualsevol restricció a la llibertat d'expressió és, efectivament, una restricció a una llibertat. Pot ser convenient i estar justificada si és per protegir un bé superior, però en tot cas cal partir del reconeixement que es tracta d'una limitació d'un dret fonamental.

Per justificar la restricció a la llibertat d'expressió s'empra sovint l'anomenada paradoxa de Popper (recentment viralitzada en forma de vinyeta), que va formular el filòsof d'origen austríac en una nota al peu del seu famós llibre "la societat oberta i els seus enemics". Popper avisava que la tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància, perquè si es tolera sense límits els discursos intolerants, aquests poden acabar imposant-se i destruint els tolerants, i la tolerància amb ells.

La paradoxa de Popper és, en efecte, una reflexió pertinent que suggereix on pot estar el límit de la tolerància. Quan la tolerància representi una amenaça per la pervivència d'una societat tolerant i d'un règim de llibertats, és raonable limitar-la. Tanmateix, l'aplicació extensiva d'aquesta lògica pot conduir a una nova paradoxa, perquè en nom de la preservació de la tolerància es pot justificar una restricció intolerant de qualsevol expressió que ens desagradi.

El mateix Popper, per cert, deia que no estava defensant la supressió sistemàtica d'idees intolerants: sempre que es poguessin contrarestar amb l'argumentació racional i mantenir sota control la prohibició no tindria sentit. Però aquesta part no va anar a parar a la vinyeta que corre per les xarxes socials.

En el fons, fa l'efecte que és raonable tenir en compte el risc associat a la tolerància il·limitada, i acceptar com a límit raonable a la llibertat d'expressió els casos que puguen representar amenaces efectives i tangibles a la pervivència de la llibertat d'expressió mateixa. Però fer una interpretació extensiva d'aquest principi pot resultar igualment perillós, perquè obre moltes qüestions respecte la delimitació de quins són els discursos intolerants que cal prohibir i, sobretot, respecte de qui està en disposició de definir què es pot prohibir o no: la majoria parlamentària pot imposar-ho a la minoria? Ho han de fer els jutges i tribunals? En aplicació de quins principis?

Però, com deia, la criminalització de l'apologia del franquisme suscita també dubtes més pràctics, vinculats al context concret. Primer, perquè a Espanya fa temps que l'esquerra qüestiona una deriva autoritària de la dreta político-judicial, que va imposar una legislació molt restrictiva com l'anomenada Llei Mordassa, o els delictes d'apologia i exaltació del terrorisme. Aquestes normes han estat aplicades de manera molt extensiva per perseguir cantants, músics, col·lectius polítics dissidents i, fins i tot, titellaires que feien broma: gora alka-eta.

En aquest context, resulta sorprenent que la prioritat de l'esquerra en arribar al poder no siga desfer tota aquesta legislació, sinó ampliar-la per incloure-hi el franquisme. Sobretot, perquè ajuda a reforçar una dinàmica que pot obrir la porta a noves limitacions de les llibertats. Quan la dreta espanyola torni al poder tindrà l'argument perfecte per establir noves prohibicions. I els jutges -tan conservadors com són- per seguir aplicant de manera extensiva la legislació contra tota dissidència.

Crec que la democràcia espanyola té encara molta feina a fer en la recuperació de la memòria i la restitució de la dignitat de les víctimes del franquisme que segueixen soterrades a les cunetes. El pla de fosses o els documents de nul·litat dels judicis sumaríssims que impulsa la Generalitat de Catalunya marquen un camí a seguir en què es podria inspirar el nou govern espanyol. Però començar per la penalització de l'apologia del franquisme és potencialment contraproduent i innecessari.

Si del que es tracta és de protegir el règim de llibertats, aquesta proposta de reforma erra el tret. L'amenaça a les llibertats, crec, no es deriva ja de la nostàlgia explícita del vell franquisme, sinó dels nous discursos de la nova extrema dreta i, com hem vist ja, de l'aplicació extensiva del codi penal per part dels jutges conservadors. Aquesta és una iniciativa que crec que des de l'antifeixisme mereix una segona reflexió.