L'independentisme s'ha musculat al carrer, sempre de forma pacífica. Cal repetir-ho més que mai, ara que la lupa judicial cerca de forma malaltissa qualsevol bri de violència que justifiqui delictes dèbilment fonamentats. Sense les grans manifestacions ni la pressió ciutadana en moments decisius -primer per fer el 9-N i després per bastir l'1-O-, la política catalana no hauria ampliat horitzons ni vocabulari. De República no se'n parlaria sense l'empenta del sobiranisme civil. Aquest és el principal llegat de l'ANC.

Succeeix que l'independentisme es va mobilitzar com mai per proclamar la República, però la República no està implementada, un cop de realitat que condiciona totes les posicions. I és en la interpretació dels fets d'octubre, des del referèndum fins a la declaració d'independència, on hi ha la base de les discrepàncies. Superar la dualitat entre República o autonomisme serviria de desllorigador davant un Estat vigilant i amenaçador, que dificulta que els partits convergeixin en la solució. De fet, a l'ANC li passa com als partits, que encara no s'han posat d'acord per establir d'on parteixen ni quin és el seu destí. Aclarir el punt de partida ajudaria a dissipar discussions maniquees.

La locomotora del procés ha fet una parada tècnica per repensar-se: el 17 de març renova el seu secretariat nacional després de mesos convulsos d'empresonaments, investigacions judicials i mobilitzacions. L'ANC es juga continuar sent el pal de paller del sobiranisme civil en un context de revisió del full de ruta, de xoc d'estratègies -oberta com és la discissió entre avançar amb els suports actuals o alentir el ritme per ampliar la base- i d'irrupció de nous actors -com els CDR, que han guanyat pes al carrer per respondre a la repressió de l'Estat-. I, per aconseguir-ho, necessitarà alguna cosa més que la "persistència" i la "paciència" que els recomanava Carles Puigdemont des de Brussel·les.

Les eleccions del 21 de desembre van marcar un punt d'inflexió, també a l'ANC. L'entitat va posicionar-se en campanya a favor de la llista de Puigdemont, un precedent que va alimentar les lluites partidistes per controlar un dels principals actors del procés. L'ANC té camp per córrer, però no ha d'oblidar que la transversalitat es cultiva cada dia. I serà capaç d'adaptar-se al nou escenari si troba la distància justa i necessària per fer de supervisor i marcar horitzons als partits sense alimentar ficcions. En temps d'incerteses, no només és important ser protagonista, també convé ser creïble.