Davant de reptes complexes cal allunyar els populismes, la demagògia i les receptes simples, lineals. El repte del manteniment, qualitat, equitat i sostenibilitat de les pensions és una de les prioritats de la societat. I alhora el debat de les pensions hauria de portat a analitzar el model econòmic i social actual per acordar las respostes. Les pensions reclamen una reforma integral. Necessitem reformes estructurals de l'Estat del Benestar adaptades a la societat.

Cal ser clars amb els objectius. Mantenir un Sistema Públic de Pensions amb la major equitat i qualitat possible? No poden ocultar els partits polítics si proposen un canvi de model tendint a les pensions privades i/o pensions públiques mínimes. El plantejament hauria de ser garantia de renda digna al llarg de tota la vida, sense una pèrdua important en el moment de la jubilació. Si realment la proposta és de model públic de pensions cal debat robust, rigorós, analític, transparent que permeti la millora i garantia en el present, en el curt i mig-llarg termini. Les respostes necessiten de lideratges compartits, per un nou contracte social i pacte intergeneracional i amb mirada de gènere. Les dones jubilades avui són les que tenen pensions més baixes i la menor ocupabilitat l'escletxa salarial femenina portarà que això continuï.

Les pensions públiques són finançades per les cotitzacions de la Seguretat Social dels treballadors actius i això ens dona la clau de la falta de reserva del Fons de Pensions. En l'època d'alta ocupació l'atur estructural era del 8%i i a UE 1,6%. Durant els anys de crisi econòmica l'atur va arribar al 25% (saldos negatius entre 2003 i 2013, amb pèrdua de més de 3 milions de cotitzants)  Actualment l'atur és del 16%, 12% a Catalunya (7,7% UE). Però amb una constant que són els baixos salaris. Per cada pensionista a Espanya hi havia, a finals del 2017, 2,23 treballadors actius cotitzants amb 1.000 euros com a salari més freqüent. L'any 2007 era de 2,7.

Espanya gasta, en pensions públiques, el mateix que els estats europeus, però el gran diferencial és en l'atur, els baixos salaris, la baixa taxa d'activitat, economia submergida i baixa despesa pública en prestacions familiars i per la infància.

Estem en una transició demogràfica. Cal parlar d'èxit de l'envelliment. El 18,7% de la població d'Espanya és major de 65 anys i el 13% són menors de 18 anys. L'esperança de vida a Catalunya és de 83,35 anys (86 anys entre les dones i 80,60 entre els homes), tres anys més que la mitjana europea. L'esperança de vida després dels 65 anys és de més de 21 anys.  Ens trobem entre els llocs del món amb més i millor esperança de vida. En termes de salut, autonomia i qualitat de vida, 65 anys no podríem categoritzar les persones de "grans" i molt menys jubilades de la vida activa. Aquest fenomen d'augment constant de nombre de persones de més de 65 anys ha vingut per quedar-se i ampliar-se, segons tots els escenaris de previsió per les properes dècades.

A aquest eixamplament de la piràmide per dalt s'associa la baixa natalitat (1,38 fills per dona) i el retard de la maternitat (més de 32 anys). Aquesta transició demogràfica hauria sigut més important sense la immigració entre 2000-2008 que ha aportat persones joves i nens a la població  actual i futura.

L'evolució dels Sistemes de Seguretat Social s'inicien a l'època de la Restauració fins la Segona República (1875-1939). Durant el franquisme, l'any 1963 es regulà a través de la Ley de Bases de la Seguridad Social. Ja en democràcia la pròpia Constitució del 1978 assentà les bases de la garantia de les pensions, acordat en els Pactes de la Moncloa. L'any 1986, amb la Ley General de Sanidad, el finançament de la mateixa surt de la Seguretat Social.

L'any 1995, a proposta del grup al Congrés de CiU, es crea la Comissió del Pacte de Toledo, que impulsa les primeres reformes estructurals creant el fons de reserva que va permetrà en la crisi econòmica i d'ocupació dels noranta, la sostenibilitat del sistema.

La Llei 23/2013 introdueix reformes substantives. El retard de l'any de jubilació entorn dels 67 anys, l'enduriment dels requisits per a la jubilació anticipadasón topalls en les pensions màximes per factors de sostenibilitat i de revalorització els propers anys, vinculat a la solvència del fons de pensions i la demografia. Actualment els pensionistes perden entorn del 20% dels ingressos a la jubilació. Els càlculs de l'any 2050 indiquen que aquesta pèrdua seria de més del 30%.

Calen decisions en el present i reformes estructurals per poder garantir pensions publiques dignes.

1-Quina és la renda digna per una persona jubilada? Els pensionistes han perdut els  darrers tres anys entorn 4% del poder adquisitiu. Podem avançar cap una pensió mínima a prop del salari mínim interprofessional o complements socials de renda per habitatge i subministraments bàsics. Aquest debat ens porta a renda garantida digna al llarg de la vida.  I a ponderar les fons de finançament de les pensions i de les prestacions econòmiques socials. Cotitzacions a la Seguretat Social per a pensions i prestacions econòmiques a impostos generals.

2-Cal tornar a debatre les prestacions econòmiques i/o serveis per les persones amb dependència. Les pensions no permeten finançar-se la dependència i per tant cal replantejar també per les persones dependents amb pensions mitjanes i màximes  La Seguretat Social no pot fer-hi front. Cal plantejar si cal apostar per impost finalista vinculat a cotitzacions per finançar la dependència. Si la fiscalitat general volem que cobreixi complements de pensions per dependència cal analitzar i proposar mecanismes de fons de garantia per aquestes i per el sistema sanitari i educatiu. Recordem que la Sanitat, Educació i Serveis Socials estan en mans de les Comunitats Autònomes i els ens locals. Cal visió d'estat real per tots els sistemes de l'estat del benestar amb independència de qui en té la competència i el finançament.

3-Cal revisar els rèdits de l'estalvi, dels plans de pensions i de les hipoteques inverses per una part de la població com a renda complementària a la jubilació pública. Les pensiona cal que conservin proporcionalitat a les cotitzacions sinó el pacte social de la fiscalitat redistributiva es trenca. Si els impostos no serveixen també per les classes mitjanes es dinamita el pacte entre grups socials i propicia les solucions individuals amb desgravacions altes, creixent la demanda de baixar impostos i cotitzacions.

El repte de les pensions ens posa davant del mirall per acordar reformes estructurals del model econòmic-laboral, i dels diferents sistemes de l'estat del benestar. El futur és avui. No tenim més temps.