A la jornada sobre el futur del treball que vam organitzar fa uns dies amb l'oficina de l'Organització Internacional del Treball, en Joaquin Nieto, el seu director, ens deia que el futur del món del treball serà allò que vulguem, sense apriorismes ni determinismes.

Comparteixo del tot aquesta afirmació, en el sentit de que s'estan imposant determinades visions sobre el futur del treball que ens cauen com a premonicions que s'autocompleten indefectiblement, i que dibuixen un escenari en què el treball serà molt escàs i en què les persones que tinguin la sort de treballar hauran d'acceptar les condicions que els vinguin imposades, sense masses opcions.

Es tracta d'un escenari amb una visió grisa del futur, on la màquina pren terreny als humans, amb dosis de tecno-pessimisme, i on es contraposen uns i altres en la lluita pel treball com a bé escàs que garanteix la subsistència. Per aquesta visió, el treball generarà ciutadans de primera, amb feina, i ciutadans exclosos sense cap corretja de redistribució de riquesa. És aquell món en què el robot s'ha menjat la feina d’homes i dones.

En contraposició a aquesta visió, hi ha certes premonicions que, amb excés d'optimisme, neguen la major, obviant la necessitat d'instaurar un nou pacte del treball per afrontar les transformacions. Com si res hagués canviat, ni res ho hagués de fer. Són visions, que sovint també, naveguen en el tecno-optimisme, i plantegen, tal vegada, interessadament, un món on les relacions laborals tenen escassos drets.

Per aquesta cosmovisió del treball, les persones tindrem feina però haurem d’acceptar que els drets seran molt escassos, perquè les noves formes de treball, encabides al model actual, generaran emprenedors, autònoms, perquè la tecnologia genera estructures empresarials que no tenen ni totxanes ni sostre, com si els algoritmes ens fessin més lliures en termes laborals. En aquest món laboral som feliços com anissos. Però si grates, en el fons, defensen l’existència d'autòmats al servei d'un model d'economia amb dosis de capitalisme quasi salvatge, titelles al servei d'una mà que no sempre es mostra.

Segurament el futur serà, com de costum, el de la via del mig. Ni tant pessimisme ni tan optimisme. Però ens cal rescatar les ganes d'escriure'l, de fer que sigui aquell que volem. Per fer-ho, tal vegada, hem de rescatar l'optimisme responsable, que no és altra que el que prescriu definir els grans acords de país des de la visió positiva però tocant de peus a terra.

Optimisme per generar l’energia col·lectiva que ens permeti recordar-nos a diari que encara podem triar el futur. De fet, ens hem de gravar a foc la màxima que el progrés és absurd si no porta afegit millores pel benestar de les persones, treball de qualitat, treball amb sentit, digne, decent, o com el vulgueu anomenar.

Responsable des de l'òptica de saber que és imprescindible establir grans pactes amb els que afrontar les fortaleses i febleses del nou mercat de treball, que són moltes, de com garantim els drets i els deures en nous espais de treball i noves formes d'economia. Hem de donar resposta en espais de concertació social a com fem que el nou treball segueixi sent el sistema de subsistència de les persones, però també, del model de benestar, tant per les aportacions als sistemes públics de pensions com per les aportacions tributàries que sostenen els fonaments dels països.

En un context en el que el treball serà de formes diferents a les actuals, i per tant, en el que els intercanvis clàssics de temps per diner, de peça per preu, no sempre seran útils, el treball del futur necessita que garantim els drets i els deures amb mecanismes més innovadors. Tot això requereix posar altes dosis de responsabilitat col·lectiva per trobar-hi respostes.

Els que vaticinen la desaparició del treball no pronostiquen que, sense redistribució de riquesa, l'economia es col·lapsa, i que, alhora, tenir garantida la subsistència sense suar el front -des del pragmatisme d'un treballòleg- és un oxímoron. En canvi, l'optimisme responsable podria ser el que pronostica que en el futur, el treball, serà més humà.

I ho serà perquè aquelles feines que poden fer els robots i la tecnologia, són feines sense ànima, poc enriquidores, i que per tant, ja està bé que les facin les màquines. En canvi, les feines que segur que ens tocarà fer, perquè no ens tocarà altre remei que fer-ne, seran feines amb ànima, aquelles que només poden fer les persones.