Cal reconèixer que el govern italià ha triat un bon lloc per a reunir els caps d’estat i govern dels països més industrialitzats del món. Sicília és l’illa més gran de la Mediterrània, però és una illa d’aquest mar que uneix i separa alhora.

Una illa al sud d’un estat del sud; una illa on la lluita entre la societat honesta i la corcada per la màfia ha tingut episodis com l’assassinat del jutge Giovanni Falcone. El lloc on  el periodista i poeta Corrado Alvaro va afirmar que “la pitjor desesperació d’una societat és el dubte de si viure honestament és inútil".

Tot i el seu combat contra la corrupció moderna, tot i la corrupció urbanística, Sicília és un llibre d’història dels pobles a l’aire lliure, és la lluita dels pobles per sobreviure, és destrucció, reconstrucció i bellesa. La singular Sicília és l’essència mediterrània en estat pur. Segueix compaginant la seva principal activitat econòmica, el turisme, amb la difícil gestió de l’arribada massiva d’immigrants procedents de les costes africanes.

Aquesta terra que conserva restes arqueològiques molt importants dels fenicis, cartaginesos, grecs, romans, àrabs, normands, catalans i espanyols, és  l’escenari perfecte per parlar de les grans migracions per raons econòmiques i polítiques que s’estan produint en aquests darrers anys.

Taormina, la ciutat de la trobada dels homes i dones amb més poder del món, és el lloc que des de fa segles la lava de l’Etna, el volcà sempre fumejant i amenaçant, ha triat per arribar fins al mar i deixar-nos aquesta imatge tant singular de les seves platges. Conserva un castell àrab que ocupa el lloc de l’antiga ciutadella i la música segueix omplint aquell paratge des del vell teatre romà, construït sobre un teatre grec més antic.

Però cap d’aquest elements de l’escenari de la trobada va servir perquè puguem sentir-nos alleugerits de preocupació davant els grans reptes que la desigualtat entre les diferents zones del món fa que Sudan del Sud, Iemen, Somàlia i Nigèria, per exemple, estiguin en estat d’alerta per l’alarmant increment de persones que moren a causa de la manca d’aliments, o que les migracions des del continent africà i orient mitjà cap a Europa i la de sud-amèrica i centreamèrica cap a Mèxic i els Estats Units puguin tenir una sortida fruit d’un canvi de polítiques que generi oportunitats en el lloc on hi ha el conflicte i no en les fronteres, molt especialment en la frontera en què s’ha convertit el Mediterrani que banya les costes de Sicília.

La presència de Trump ha provocat una cimera tensa, no per el debat de propostes agosarades del futur, sinó pel replantejament dels acords dels darrers anys en temes mediambientals i d’exigències de respecte als drets humans a Rússia.

L’unilateralisme de Trump no era només un recurs dialèctic dels seus actes electorals, és el triomf d’una política molt més egoista i insensible cap els grans problemes del món que només és possible fer-hi front de manera acordada i, per tant, multilateral.

Però el multilateralisme i la cerca d’acords no és el territori del president de país més poderós del món i el retrocés no ho serà només pels drets civils de les minories que habiten als EUA, sinó que el retrocés serà en totes les institucions supraestatals que si ja fins ara s’havien mostrat poc eficients a l’hora de combatre desigualtats i efectes negatius del canvi climàtic, a partir d’ara, caldrà establir estratègies sense comptar amb aquest president sabotejador.

Certament, la trobada a Taormina era especial; la britànica Theresa May, el francès Emmanuel Macron, el mencionat Donald Trump i l’amfitrió, el president italià Paolo Gentiloni, s’estrenaven en una trobada d’aquestes característiques. Però el seu capteniment ha estat tan contingut que no ens ajuda a veure que hi ha governants al món disposats a proposar canvis radicals i, en canvi, els problemes del món si que fan evident l’augment del seu volum i dimensió de tragèdia humanitària.

Per molt president dels EUA que sigui, per molt necessària que sigui la concurrència de la seva força i dels seus recursos econòmics, la comunitat internacional no pot retrocedir en els pocs postulats que havia avançat en els darrers temps. La ciutadania conscienciada i preocupada per aquesta situació no desitja declaracions de cortesia, sinó defensa aferrissada de les polítiques contra el canvi climàtic i contra les desigualtats.

Perquè en el l’origen llunyà de la violència, a vegades, hi ha greus problemes de desigualtat i marginació i no serveix de gaire que en matèria antiterrorista arribin a declaracions de compromís, si fan desaparèixer l’esperança d’un món més just.

És cert que només amb paraules ben trobades no s’arreglen els problemes, però després de Taormina, necessitem paraules que facin mantenir l’esperança d’un futur millor i allunyar la sensació de retrocés que molts portem al cervell.