Possiblement, si a més de pares, la Constitució del 78 hagués tingut alguna mare, aquests dies en què es mira com modernitzar l'estat de les autonomies, i se'ls convoca al Congrés, hauria sortit algun exemple més, alguna història diferent, més moderna, per explicar la relació entre Catalunya i Espanya, que no pas aquestes que s’han abeurat en les qüestions de gènere, i la violència. Pérez Llorca (el zorro plateado de la UCD), Herrero de Miñon i Miquel Roca són els que han comparegut aquesta setmana i que, amb matisos, venen a dir que no cal reformar-la. I els que posaven els exemples amb desigual fortuna són Herrero i Roca. Miguel Herrero, fent un símil del criminal, que no es pot premiar, i Miquel Roca amb l’exemple del divorci i del gest que no arriba. El gest que espera la dona que diu que se’n va de casa, i que malgrat tot, espera que l’home li digui que encara se l’estima.

Aquí el gest passa, pouant en aquest àmbit, pel "com que t’estimo t’abonyego" o el "La maté porqué era mia". En el de la mitja taronja, més que el d’entre una parella com a taronges diferents. El gest que no arriba, és el que devia esperar Carles Puigdemont, quan va congelar la declaració d’independència a començaments d'octubre, quan Donald Tusk demanava que hi hagués diàleg. Espera’t assegut, que el gest és la manca de gest.

Els pares de la Constitució, i en especial Miquel Roca demanen el gest i el fet d’acceptació de la singularitat, de la diferència, i diuen que per fer això no cal reformar-la. No cal tocar-la. Els altres pares diuen que no cal tocar-la, i a més que no s’ha de premiar al “criminal”. De fet si alguna cosa es toca, es rebrega i es força ara mateix és la llei que manté a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i a Brussel.les, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín a Brussel.les. Però el gest no arriba. La violència, diu la policia que va ser ella qui la va rebre l’1 d’octubre. Aquesta és la lectura.

En aquesta mateixa Constitució i també sense necessitat de reformar-la, ja hi havia professors que hi veien la possibilitat de fer un referèndum. Sense forçar res, sense tocar res. Però aquest gest tampoc arribarà. La Constitució i el Constitucional han esdevingut la paret que no es pot saltar. I de fet ha acabat esdevenint el text que han de besar els presos polítics catalans si volen sortir en llibertat. Es busca recargolar el seu pensament i ideologia barrejant en un Totum revolutum una situació on la Constitució del 78 pot fer de salconduit. La Constitució com a  nou pamflet. Els pares de la Constitució com els nous “Hassel”, que per comptes del famós Indigneu-vos, demanant “redimiu-vos”.

La Constitució que no es reforma, salta pels aires, acaba petant. Aquest és el destí que li pronostica ja fa temps Javier Pérez Royo. Però tot són a més de gestos, mirades. I aquí el que ve del 78 i sembla que se li ha acabat el sentit és més l’Interviu, més que no pas la Carta Magna.