El gest de Romeva

«No és cap secret que la modèlica Transició espanyola no va servir per fer justícia, i que els grans damnificats d’aquells pactes van ser les víctimes de la dictadura i els seus familiars»

12 de gener de 2017
No és cap secret que l’estat espanyol té el trist rècord de ser el segon territori del món amb més persones enterrades en fosses comunes. Només la Cambodja dels khmers rojos de Pol Pot supera Espanya en un assumpte que hauria de fer envermellir aquells que tenen un mínim de decència democràtica.

No és cap secret que la modèlica Transició espanyola no va servir per fer justícia, i que els grans damnificats d’aquells pactes van ser les víctimes de la dictadura i els seus familiars.

No és cap secret que des de llavors, ni la UCD, ni el PP ni el PSOE (partit que compta amb un bon nombre de militants enterrats en aquestes fosses!) no han passat comptes amb el passat totalitari. I que les víctimes del franquisme, quatre dècades després de la mort del dictador, continuen esperant un govern compromès de veritat amb els drets humans.

No és cap secret que l’ONU ha recordat de manera reiterada a l’Estat espanyol l’obligació tant d’obrir les fosses comunes com de derogar l’amnistia del 1977 i d’investigar amb la màxima celeritat els crims comesos per la dictadura.

No és cap secret que a Catalunya la dignificació dels represaliats pel franquisme ha anat força més enllà que a la resta de l’Estat (amb l’excepció del País Basc). Però tot i això, som molts els que creiem que en tots aquesta anys les nostres institucions haurien d’haver estat més valentes i més coherents en el combat contra l’oblit.

Per això veure aquesta mateixa setmana el conseller Raül Romeva acompanyant els familiars d’una víctima de la dictadura recentment identificada gràcies al Programa d’Identificació Genètica és una alenada d’aire fresc enmig de la putrefacció de l’herència franquista.

Vicente Santolaria “El Chirles”, militant anarquista i alcalde del seu poble, Cirat (l’Alt Millars), durant els últims mesos de la República i els primers de la Guerra Civil, va fugir a inicis del 1948 de la repressió franquista i es va amagar en un petit poble del Pallars Jussà. Descobert, va ser detingut i torturat per la Guàrdia Civil. Uns dies després va morir en una cel·la del dipòsit municipal de Tremp en estranyes circumstàncies. Des de llavors estava enterrat sense identificar en una fossa situada a l’interior del cementiri de la capital del Jussà.

Setanta anys després de la seva mort,”El Chirles” tornarà a la seva terra. De fet, demà serà enterrat amb la bandera roja i negra a Cirat. Segons els seus familiars, el Vicente “era un home bo que no mereixia morir en una tomba oblidada”. Amb el seu retorn, en certa manera, triomfa la justícia. Una gota de dignitat enmig d’un oceà d’incomprensions, renúncies i indecències.