El guepard
«Són mals temps per a la política, entenent la política com a espai de trobada, reflexió i diàleg»
ARA A PORTADA
-
«Si no afecta els interessos financers de la UE, el TJUE no pot qüestionar l'amnistia» Bernat Surroca Albet
-
L'enèsim ajornament de l'oficialitat del català a Europa comença a irritar Espanya Lluís Girona Boffi
-
-
Educació al punt de mira: sindicats, docents i oposició reclamen mesures pel fiasco del procés d'adjudicació Neus Climent
-

- Carme Porta
- Activista i exdiputada
Són mals temps per la política, entenent la política com a espai de trobada, reflexió i diàleg. Ara per ara, sembla més un espai per la desqualificació, la deslleialtat, la incoherència, un espai vedat a la majoria i, alhora, tòxic per a tothom.
Mobilitzacions populars com van ser les del 15-M o les mobilitzacions de l'anomenat procés, obrien expectatives a la participació, feien de la política lloc compartit malgrat diferir ideològicament. S'obrien espais creatius, idees noves, esperances de construir una república i mobilitzacions massives.
Al poder no li ha interessat mai compartir aquest espai, però tampoc pot posar portes al camp. Quan sorgeixen espais o processos polítics que possibiliten canvis, el poder perilla. La repressió sempre havia estat la resposta, segueix sent-hi, però també hi ha una apropiació subtil. Obrir espais per després tancar-los.
"Que tot canviï perquè tot segueixi igual", diu l'inoblidable Burt Lancaster interpretant Don Fabrizio al film de Visconti, basat en la novel·la de Tomasi di Lampedusa. Un dels ensenyaments de la novel·la, que ens explica el canvi de poder en el ressorgiment italià. Molt adequat per l'anàlisi actual.
Els diferents moviments socials han crescut malgrat les dificultats: independentisme, feminisme, ecologisme... el model democràtic que obria la dita Transició espanyola obria espais de debat i reflexió que, a poc a poc, les institucions volien substituir. Els drets reclamats es convertien en lleis i, així, en polítiques públiques, si més no aparentment. 43 anys després de l'aprovació de la dita carta magna, la majoria de drets reconeguts, i desenvolupats en lleis, se segueixen vulnerant.
Les dones seguim patint bretxa salarial, violència masclista i som lligades a un terra enganxós. El dret al treball o a l'habitatge mai ha estat assolit, però ara arriba a cotes molt preocupants per la seva absència. Els «territoris històrics» de l'Estat van veure com el cafè per a tothom els deixava a peu pla -en castellà podríem dir-ne a ras i, per tant, arrasar-. El dret a una vida digne, a la salut, a l'educació... en tot plegat hi ha hagut avenços importants, però, també, retallades i retrocessos que fan que no s'avanci, que tot quedi igual. Quan es planteja l'autodeterminació, la llibertat d'expressió o el dret a l'avortament, la maquinària de la repressió s'engega amb tota la seva potència.
La política s'ha convertit no en una eina de debat i capacitat transformadora, sinó en la lluita pel relat. Qui té els recursos per fer seu el relat que la majoria anhela, se l'apropia i l'utilitza a plaer. Mai com ara s'havia parlat de sinergies mentre es tancaven al diàleg. Mai com ara s'ha posat al centre les persones fent-les invisibles.
"Que tot canviï perquè tot segueixi igual" és la màxima quan les propostes polítiques haurien d'anar dirigides a transformar per tenir possibilitats de futur i una vida digne.
Mobilitzacions populars com van ser les del 15-M o les mobilitzacions de l'anomenat procés, obrien expectatives a la participació, feien de la política lloc compartit malgrat diferir ideològicament. S'obrien espais creatius, idees noves, esperances de construir una república i mobilitzacions massives.
Al poder no li ha interessat mai compartir aquest espai, però tampoc pot posar portes al camp. Quan sorgeixen espais o processos polítics que possibiliten canvis, el poder perilla. La repressió sempre havia estat la resposta, segueix sent-hi, però també hi ha una apropiació subtil. Obrir espais per després tancar-los.
"Que tot canviï perquè tot segueixi igual", diu l'inoblidable Burt Lancaster interpretant Don Fabrizio al film de Visconti, basat en la novel·la de Tomasi di Lampedusa. Un dels ensenyaments de la novel·la, que ens explica el canvi de poder en el ressorgiment italià. Molt adequat per l'anàlisi actual.
Els diferents moviments socials han crescut malgrat les dificultats: independentisme, feminisme, ecologisme... el model democràtic que obria la dita Transició espanyola obria espais de debat i reflexió que, a poc a poc, les institucions volien substituir. Els drets reclamats es convertien en lleis i, així, en polítiques públiques, si més no aparentment. 43 anys després de l'aprovació de la dita carta magna, la majoria de drets reconeguts, i desenvolupats en lleis, se segueixen vulnerant.
Les dones seguim patint bretxa salarial, violència masclista i som lligades a un terra enganxós. El dret al treball o a l'habitatge mai ha estat assolit, però ara arriba a cotes molt preocupants per la seva absència. Els «territoris històrics» de l'Estat van veure com el cafè per a tothom els deixava a peu pla -en castellà podríem dir-ne a ras i, per tant, arrasar-. El dret a una vida digne, a la salut, a l'educació... en tot plegat hi ha hagut avenços importants, però, també, retallades i retrocessos que fan que no s'avanci, que tot quedi igual. Quan es planteja l'autodeterminació, la llibertat d'expressió o el dret a l'avortament, la maquinària de la repressió s'engega amb tota la seva potència.
La política s'ha convertit no en una eina de debat i capacitat transformadora, sinó en la lluita pel relat. Qui té els recursos per fer seu el relat que la majoria anhela, se l'apropia i l'utilitza a plaer. Mai com ara s'havia parlat de sinergies mentre es tancaven al diàleg. Mai com ara s'ha posat al centre les persones fent-les invisibles.
"Que tot canviï perquè tot segueixi igual" és la màxima quan les propostes polítiques haurien d'anar dirigides a transformar per tenir possibilitats de futur i una vida digne.
Tècnica en imatge fílmica, ha treballat principalment en l’àmbit audiovisual i periodístic. Membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores, del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del PEN Català. Directora de la col·lecció Tinta Fèmina de l’Editorial Trabucaire. Diputada al Parlament de Catalunya en la VI i la VII legislatura. Actualment, cap de comunicació de Fundació Surt.
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.