En el pavelló de la República projectat per en Josep Lluí Sert i Luís Lacasa, que formava part de l'Exposició Universal de Paris, molt visitat i de gran contingut simbòlic perquè era un país en guerra que intentava derrotar uns militars sollevats que volien imposar un règim basat en les idees del feixisme de Mussolini i del nazisme de Hitler, que col·laboraven amb els revoltats i que bombardejaven població civil amb les seves dotacions aèries més avançades.

El govern legítim, el que havia sortit de les urnes de les eleccions del gener de 1936 utilitzava aquell pavelló per explicar el patiment d'una guerra sense sentit que havia iniciat una part dels comandaments militars a qui no havien agradat els resultats de les urnes.

Per explicar aquest patiment al món, el govern legítim de la República espanyola va demanar la col·laboració d'artistes molt coneguts i reconeguts per la seva obra i per les seves relacions amb l'avantguarda creativa de llavors.

Dos noms sobresortien per damunt d'altres: Pablo Picasso i Joan Miró. A tots dos va demanar que d'acord amb Sert, situessin en llocs ben visibles obres seves que representessin el coratge d'un poble que feia front a una part del seu propi exèrcit ajudat per dues potències bèl·liques mundials.

Actualment tothom recorda el Guernika, la descripció a la manera de Picasso del patiment i de les víctimes sota les bombes en aquella població basca.

Miró va pintar, directament sobre els panells de celotex de l'edifici una obra de dimensions similars al Guernika. Va decidir explicar al món que persones humils, d'un poble fonamentalment pagès feia front amb ell que podia a un monstre anomenat feixisme.

Intentava expressar la lluita desigual i per això molt coratjosa dels joves que lluitaven en el front. I va pintar "El Segador".

Els fills dels pagesos eren cridats amb lleves cada vegada més joves (lleva del biberó) o cada vegada més grans amb fills a càrrec seu (lleva del sac) a defensar la República, l'elecció democràtica dels governs, els valors d'igualtat de tots els humans, la coeducació, la defensa de l'autogovern català, els avenços socials (reforma laboral i agrària...)
 

Joan Miró va triar un pagès per a explicar-li al món la monstruositat del que passava sota les bombes. Sota les bombes de l'aviació alemanya i italiana, hi havia aquells pagesos humils però valents, amb somnis de progrés social que volien conrear la intel·ligència i generalitzar la instrucció perquè els seus fills tinguessin moltes més possibilitats que ells.

El Segador de Joan Miró portava una falç de segar a la mà i perquè sabéssim que ell pensava en els pagesos catalans, molts d'ells rabassaires, li va pintar una barretina.

La pintura, quan es va desmuntar l'exposició, havia de viatjar a València amb el Guernika i en el desori d'aquell temps i la dificultat de traslladar-la amb els panells, va desaparèixer.

Només se'n conserven fotografies en blanc i negre. Albert Solé acaba d'estrenar Miró contra Miró, on relata aquesta història.

He escrit sobre aquells pagesos valents. Certament els admiro. Però més enllà de la meva admiració crec que una societat es defineix pels ciutadans que forma pensant en el futur, però també pels ciutadans que honora i amb ells quin passat vol que es recordi.

Que la majoria de nosaltres no sapiguem que hi ha un Guernika català, una gran pintura de Miró d'un humil pagès que va representar-nos davant del món com el nostre particular i catalaníssim combat contra el feixisme, convida a la reflexió.