El joc del calamar
«La nostra societat és un joc del calamar constant, ens escandalitza el que passa en la ficció mentre neguem la realitat que ens envolta»
ARA A PORTADA
-
Jaume Giró deixa la política: adeu a la direcció de Junts i a l'escó per discrepàncies amb el rumb del partit Oriol March
-
-
-
Puigdemont trasllada a la cúpula de Junts que a la tardor es decidirà el futur del suport a Sánchez Oriol March
-
L'advocat general de la UE dona la raó al Parlament Europeu i avala l'aixecament de la immunitat de Puigdemont Bernat Surroca Albet

- Carme Porta
- Activista i exdiputada
Des del confinament hi ha hagut un creixement enorme del consum de sèries i plataformes online. Sèries que ja són de culte han naturalitzat la violència, l'han convertit, en si mateixa, en una expressió normal, com si la ràbia portés a la llibertat. Sèries i videojocs que són assequibles a gran part de la població. Violència i ràbia buides que acaben formant part d'un sistema, més que no pas combatre'l. Sèries que s'apropien d'himnes i reivindicacions, buidant-les i convertint-les en sistèmiques i, la ràbia és la seva expressió.
Tanquem la pantalla i mirem l'entorn: pandèmia, pobresa, alts índexs d'atur i desigualtats... però ens dediquem al cunyadisme rabiós. Contra les bicicletes que van per la vorera -des de la tòxica comoditat del cotxe-; criminalitzem el jovent via botellots tenint en compte que, malgrat ser massius no tot el jovent hi participa; creiem el discurs de la por i posem una alarma mentre desnonen al nostre barri; neguem la violència masclista mentre agredeixen sexualment al carrer i mirem a una altra banda... violència extrema, simbòlica i real.
La nostra societat és un joc del calamar constant, ens escandalitza el que passa en la ficció mentre neguem la realitat que ens envolta. Normalitzem en el nostre simbòlic els banys de sang mentre criminalitzem la pobresa. Desmentim les desigualtats del sistema per sentir-nos part, identificar-nos amb els guanyadors.
La pandèmia -no només- ha debilitat les estructures socials i ha enfortit les retallades de drets. Hem normalitzat situacions impensables i la resistència es viu com a estupidesa, la dissidència com a delicte. Accions, cançons, expressions que fa uns anys eren part de les nostres vides ara són prohibides i estigmatitzades. L'extrem ha penetrat en les nostres vides, la tòxica ideologia de la dreta extrema en nom de la seguretat. Quina seguretat? La de restar tancats per por a casa? La de posar una alarma perquè no ens robin les quatre coses que tenim? La de rebaixar-nos fins a la precarietat per no perdre la feina?
El joc del calamar és la nostra realitat quotidiana, una metàfora extrema, però no tant. No hem sortit millor sinó més egoistes. Hem confós la llibertat amb unes birres i la violència rabiosa amb la reivindicació. Hem cregut el somni de la propietat privada i el lliure mercat, de la meritocràcia i el poder, qui queda fora és eliminat i ho paga amb la vida. La distopia està en marxa si no l'aturem.
Tècnica en imatge fílmica, ha treballat principalment en l’àmbit audiovisual i periodístic. Membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores, del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del PEN Català. Directora de la col·lecció Tinta Fèmina de l’Editorial Trabucaire. Diputada al Parlament de Catalunya en la VI i la VII legislatura. Actualment, cap de comunicació de Fundació Surt.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.