​El joc del calamar

«La nostra societat és un joc del calamar constant, ens escandalitza el que passa en la ficció mentre neguem la realitat que ens envolta»

01 d’octubre de 2021
La darrera sèrie d'impacte és coreana. Ens arriba una pertorbadora lluita per la supervivència, una supervivència que té un premi molt lucratiu. Una competència extrema i una violència intensa que es normalitza en excés -com a la majoria de sèries d'èxit-. El joc del calamar és una crítica camuflada al sistema capitalista, possiblement la violència i la disfressa fan que sigui tèbia, malgrat que el fons sigui un retrat social. Competència, deutes, diners, poder, violència, ho trobem en la ficció però, massa sovint, és realitat. Havíem de sortir millor, deien.

Des del confinament hi ha hagut un creixement enorme del consum de sèries i plataformes online. Sèries que ja són de culte han naturalitzat la violència, l'han convertit, en si mateixa, en una expressió normal, com si la ràbia portés a la llibertat. Sèries i videojocs que són assequibles a gran part de la població. Violència i ràbia buides que acaben formant part d'un sistema, més que no pas combatre'l. Sèries que s'apropien d'himnes i reivindicacions, buidant-les i convertint-les en sistèmiques i, la ràbia és la seva expressió.

Tanquem la pantalla i mirem l'entorn: pandèmia, pobresa, alts índexs d'atur i desigualtats... però ens dediquem al cunyadisme rabiós. Contra les bicicletes que van per la vorera -des de la tòxica comoditat del cotxe-; criminalitzem el jovent via botellots tenint en compte que, malgrat ser massius no tot el jovent hi participa; creiem el discurs de la por i posem una alarma mentre desnonen al nostre barri; neguem la violència masclista mentre agredeixen sexualment al carrer i mirem a una altra banda... violència extrema, simbòlica i real.

La nostra societat és un joc del calamar constant, ens escandalitza el que passa en la ficció mentre neguem la realitat que ens envolta. Normalitzem en el nostre simbòlic els banys de sang mentre criminalitzem la pobresa. Desmentim les desigualtats del sistema per sentir-nos part, identificar-nos amb els guanyadors.

La pandèmia -no només- ha debilitat les estructures socials i ha enfortit les retallades de drets. Hem normalitzat situacions impensables i la resistència es viu com a estupidesa, la dissidència com a delicte. Accions, cançons, expressions que fa uns anys eren part de les nostres vides ara són prohibides i estigmatitzades. L'extrem ha penetrat en les nostres vides, la tòxica ideologia de la dreta extrema en nom de la seguretat. Quina seguretat? La de restar tancats per por a casa? La de posar una alarma perquè no ens robin les quatre coses que tenim? La de rebaixar-nos fins a la precarietat per no perdre la feina?

El joc del calamar és la nostra realitat quotidiana, una metàfora extrema, però no tant. No hem sortit millor sinó més egoistes. Hem confós la llibertat amb unes birres i la violència rabiosa amb la reivindicació. Hem cregut el somni de la propietat privada i el lliure mercat, de la meritocràcia i el poder, qui queda fora és eliminat i ho paga amb la vida. La distopia està en marxa si no l'aturem.