"Anger is a tension. It is a toxic, infectious... tension. And it knows no other purpose than to spread blind hatred, and I want no part of it."

Amb aquesta reflexió sobre l'odi, sobre la ràbia, conclou Hannah Gadsby el seu monòleg Nanette, monumental i imprescindible. Una reflexió que subscric i aplico al moment polític i social de Catalunya.

El judici

En els pròxims mesos assistirem al judici més important des de 1978 a l'estat Espanyol. El judici on està en joc, no només el que pugui passar als líders independentistes catalans, sinó el raser que mesurarà les llibertats per a tot espanyol a partir d'ara.

És un procés que estableix precedent. Com ho van ser també els judicis a líders abertzales als 1990 i 2000, però en un grau més exacerbat per dos motius clau: U, a la tardor catalana de 2017 l'única violència la va exercir l'estat, i dos, tot girava al voltant d'un referèndum, demandat pel 80% de la població. Ras i curt: Pau i democràcia.

Pot semblar exagerat però en poc més d'un any l'Estat ha perseguit la ciutadania vulnerant els seus drets de manifestació, de premsa, de llibertat d'expressió i d'opinió, de reunió, dret a ser informat del motiu de la teva detenció, dret al sufragi i representació política, dret a la presumpció d'innocència, el dret a la preparació de la defensa, i el dret a tenir un jutge imparcial.

També el dret a la protesta, que és el més bàsic i que els aixopluga a tots. Si els encausats són declarats culpables (que ho seran) no només ells rebran un càstig (la presó), la resta de ciutadans espanyols rebran també un missatge clar: Si poseu en dubte el sistema del 78, anirem per vosaltres sense miraments fent servir tota la força.

La batalla pel relat

Entre altres desenes de factors l'1-O significa la pèrdua del relat per part de les autoritats espanyoles. La violència contra els votants no es pot ni amagar ni justificar. Des d'aleshores hem assistit a totes les tàctiques possibles per recuperar el comandament del relat.

El canvi de govern, amb Sánchez, no canvia res en el fons però sí en les formes. És a dir: propaganda i relat. Si no en tenim prou, insistirem a dir (com ho feia el PP) que "hi ha imatges de l'1-O que són falses". D'acord: Que les enumerin i ens diguin quines són. També direm que els presos tenen privilegis a Catalunya. D'acord, que els enumerin i diguin quins. Fins llavors, tot és mentida i desesperació per recuperar el relat.

L'última maniobra ha sigut, un cop més, filtrar un avançament de les decisions judicials durant el 12-O. El dia "de la hispanitat" l'Estat envia missatge, perquè en el dia de commemoració de segles de massacre, sapiguem qui mana, encara. L'any passat va ser que "Dos entren a presó". Enguany, més elaborat: "la fiscalia demanarà la pena mínima per rebel·lió".

És a dir, que "ells" ja s'hi esforcen a ser magnànims, demanen poc, perquè el que hem fet és molt greu. Blanqueig de la repressió via adjectivació a la premsa, un cop més.
El relat de l'Estat és: Els polítics s'inventen una necessitat i empenyen la població cap a la violència que resulta en una rebel·lió. Infame i ignominiós.

Els fets dels darrers 10 anys demostren que la veritat és tot el contrari. Com recorda Hannah Arendt: "És igual com de llarga sigui la tela de la falsedat que un mentider amb experiència pugui oferir, mai serà prou llarga per a tapar la immensitat dels fets".

La desobediència

Duem unes setmanes discutint sobre si el Parlament (autonòmic) ha de desobeir o no. Diverses apreciacions al respecte. La primera: quan prens el camí de la desobediència, no el pots aturar fins arribar a destinació. No pots dir "l'1-O és un acte democràtic de desobediència" i després t'atures. Perquè t'arrasaran. Ja ho estan fent.

Segona: Cap dels partits que sostenen el govern català des del Parlament ha desobeït ni pensa fer-ho. Per més gesticulacions, enfrontaments i fins i tot querelles, l'obediència és pràcticament total. I no passa res en dir-ho: El 155 va ser una derrota. La pregunta és: Per què no s'ha desobeït? Segurament perquè, com ja he mencionat, quan desobeeixes una vegada, no hi ha marxa enrere. I per tant s'ha de tenir un pla on s'estipuli quin serà el següent pas.

Tercera: La desobediència civil implica conseqüències. Econòmiques, pèrdua de privilegis, en definitiva: remoure el món on es viu. Cal afrontar serenament i amb ètica la proposta abans de posar-s'hi. No n'hi ha prou amb cridar coses com "vaga general indefinida" per una qüestió moral. S'ha de saber què comporta i si estem disposats a acceptar que potser deixem de cobrar, que el sistema pot rebentar per tots costats i això ens pot afectar el dia a dia.

Per acabar: Si fins ara no s'ha desobeït l'Estat per poder salvar milers de vides dels refugiats, si no s'ha desobeït perquè cap infant a Catalunya estigui en risc de pobresa, ni perquè no hi hagi més desnonaments, ni perquè les dones tinguin els mateixos drets que els homes, no sé per què més caldria desobeir.

Bé, sí, cal desobeir per arribar a un estat de les coses on sigui "el sistema" el que blindi aquestes prioritats. D'això alguns en diem República. La independència no és un fi, és una porta obertat a fer les coses de manera diferent. Si no s'entén així, perdrà partidaris.

L'odi

Tornem a Gadsby. A mesura que la tela del judici es vagi desfilant i veiem, fet sobre fet, tot el que ha passat, la indignació de molts anirà en augment. Aquesta indignació es pot traduir en ràbia i fins i tot en odi. I si aquest odi i ràbia es converteixen en la benzina del moviment independentista, la república està morta, a mi no m'hi busqueu. No es pot edificar res positiu sobre la rancúnia i l'odi. En tenim bona mostra en els partits que combaten l'independentisme.

Fem que la indignació adobi la nostra creativitat. Fem que d'aquest judici cabdal en neixi una nova unió, per la llibertat, per l'empatia, per la justícia. Aquí ens hi trobarem totes. I una vegada més, aquell 80% de la població que va empènyer partits i institucions tornarà a donar una lliçó: És la gent qui decideix. Ara i sempre.