Aquestes setmanes la crònica periodística feta des de Madrid sembla monopolitzada per la narració de l’assetjament polític i judicial a Pedro Sánchez i el seu entorn familiar o polític. Només el Mundial de futbol, la situació a l’estret d’Ormuz o la tragèdia apocalíptica que pateix Veneçuela fan certa ombra a la gran prioritat mediàtica espanyola. Un clima periodístic asfixiant que recorda els anys de plom del felipisme entre 1993 i 1996. Els anys del “Váyase, señor González” . Llavors es tractava d’una batussa parlamentària i mediàtica en clau d’alternança política. Avui, en canvi, es tracta de culminar el “tancament” del règim del 78.

A escala local i global,  entre la darrera dècada del segle XX i la tercera dècada del segle XXI s’ha produït un canvi històric. En l’àmbit internacional, s’ha consolidat una mutació regressiva del capitalisme. El triomf de les tesis econòmiques i socials  del “neoliberalisme” en un context de desregulació sistemàtica, de globalització asimètrica i de digitalització de totes les formes de mediació social, ha fet créixer les desigualtats i els desequilibris socials. Avui tenim societats menys cohesionades i més polaritzades de les que teníem fa trenta o quaranta anys. Mentrestant, el centre de gravetat de l’economia mundial s’ha anat desplaçant del nord de l’Atlàntic Nord al sud del Pacífic, i una nova oligarquia “tecnofeudal” amb denominació d’origen nord-americà lidera renovades formes d’autoritarisme il·liberal.

A escala estatal, el projecte de “tancar l’Estat de les autonomies” ja el va formular la FAES liderada per José Maria Aznar en la darrera dècada del segle passat. En el tombant de segle i mil·lenni, Aznar al sud d’Europa i Álvaro Uribe a Amèrica Llatina ja van avançar algunes de les formes del que series les polítiques socialment regressives i políticament il·liberals que han anat prenent forma al llarg del segle XXI. Tots dos van saber aprofitar l’anomenada “lluita contra el terrorisme” per donar forma a propostes autoritàries de nou encuny. L’eufemisme expressat amb la voluntat de “tancar l’estat de les autonomies” pretenia legitimar una recreació desacomplexada d’un nacionalisme espanyol unitari i autoritari; populista i classista, retòricament connectat a les idees de progrés i modernitat. En les darreres tres dècades, Aznar mai ha deixat de ser el mascle alfa del nacionalisme espanyol.

Des de l’establiment de què Manuel Vázquez Montalbán en va dir “aznarato”, la dreta postmoderna neofranquista sempre ha mantingut el control dels ressorts dels poders d’Estat. Directament o indirectament, les connexions amb la cúpula del poder judicial, dels cossos policials, o del món empresarial (mitjans de comunicació inclosos) s’han anat sofisticant i enfortint. Habités qui habités a la Moncloa.

La primera gran prova de força va ser provocar el xoc de trens contra l’autogovern de Catalunya. La campanya contra l’Estatut culminada amb la sentència del TC del 2010 va estar en l’origen del procés sobiranista que culminà la tardor del 2017. Els grollers errors de càlcul d’uns i altres van portar a una situació d’empat tècnic. Ni l’independentisme era prou fort per proclamar de forma unilateral un nou estat, ni l’estat espanyol podia fer realitat el somni humit d’aplicar a Catalunya un 155 permanent i definitiu. Ara bé, mentre que, en un context de repressió molt severa, la maldestra gestió de l’empat per part de l’independentisme català va acabar sent autodestructiva, la gestió de la repressió va acabar de greixar els mecanismes i els automatismes autoritaris de l’estat profund. L’alineament de la cúpula judicial era clau per acabar de configurar el dispositiu il·liberal. Aquí el paper del jutge Carlos Lesmes va ser clau.

El dispositiu que va servir per combatre per terra, mar i aire la voluntat democràtica de l’independentisme català és el que ara funciona com un rellotge suís per acabar políticament amb Sánchez i les seves polítiques. De fet, només faltava una peça. Que acabés de consolidar-se un partit d’extrema dreta amb prou força per condicionar de dalt a baix l’agenda política. Aquesta és i serà la funció de Vox. Amb això n’hi ha prou; no cal que Vox esdevingui majoritari. Cal no oblidar que el PP (AP en un primer moment) va ser fundat per polítics de llarga trajectòria franquista. Que Vox és un esqueix (spin-off) del mateix PP perfectament connectat amb la nova extrema dreta nord-americana. I que fora del PP, Abascal i companyia tenen molt més poder i marge de maniobra per alterar les relacions de poder.

Això sí, sempre mirant de cua d’ull la gestualitat i els pronunciaments de José Maria Aznar, el mascle alfa. El mateix que el novembre del 2023 ordenà l’inici de la cacera en un acte de la FAES. El context era molt clar: després dels acords per l’amnistia i en plenes negociacions per la investidura de Pedro Sánchez. I la crida gens ambigua: "El que pueda hacer, que haga; el que pueda aportar, que aporte; el que se pueda mover, que se mueva".

Em permetrà el lector que no entri en l’anecdotari que satura els informatius dels mitjans. Particularment, dels editats en Madrid. Que no m’entretingui en l’anàlisi dels indicis de corrupció exposats amb la narrativa sorprenentment creativa de determinats cossos policials. (Quin entrenament van tenir amb els líders independentistes i els seus entorns!). Tampoc en l’ús espuri (filtracions interessades incloses) que es fa d’una figura tan singular com la de l’acusació particular. De fet, el gran problema no és la corrupció del PP o del PSOE. Quan aixequem la mirada, el que veiem és la culminació d’un llarg cop d’estat. Un cop d’estat gradual protagonitzat pels mateixos que van qualificar de colpista l’independentisme català. 

No cal gran sofisticació analítica per entendre que el procés independentista que culminà la tardor del 17 fou exactament l’antítesi d’un cop d’estat. No fou una imposició dels poders d’estat contra la voluntat democràtica. Fou una revolta popular concebuda com un moviment pacifista i democràtic de masses. Però aquesta és una de les característiques de la nova extrema dreta: la seva capacitat per capgirar la significació original i genuïna dels conceptes. Conquerir el control i el domini del llenguatge per imposar la seva cosmovisió. Legitimant, així, un poder que promou el desordre, la divisió i la polarització social. El mateix control del llenguatge que ara permet ocultar la significació colpista de l’acció concertada de certs poders d’estat.

Semblava que els excessos de Trump i la guerra amb l’Iran havien frenat l’arriba de les dretes neofranquistes al poder central. Però quan, encara que sigui a precari, la situació a Orient Mitjà s’estabilitza, la marea del trumpisme local es fa més i més forta. Dia rere dia, setmana rere setmana. Ara, com fa sis mesos o un any, la qüestió ja no és si Vox arribarà al poder o no. La qüestió és quan. Aquest any? El pròxim? I la pregunta que, ara i aquí, també ens hauríem de fer és si la societat catalana estarà preparada per resistir aquest nou embat de l’Estat. Si des de les institucions o des de la societat civil s’està fent allò que cal per actualitzar el projecte de país, enfortir la cohesió social i aprofundir en l’autogovern.