A punt d'un nou confinament, ara i ací mateix, sol, atent al panteix hipnòtic del rentaplats, al tic-tac llunyedís del rellotge invisible que repica a l'altra banda de la paret, només puc sentir, saber-me viu i etern si pense en aquelles hores de finals d'un juny a les acaballes dels vuitanta. Pensar, vull dir, amb cada porus de la meua pell, amb l'avidesa del vampir menut que devora l'euga confiada mentre pastura, amb l'obstinació del boig d'amor o del borratxo atrapat en la seua obsessió destructiva.

Cal dir que en aquell temps, al meu món, els estius dels fills dels jornalers miserables com jo mateix, mai no tenien fi. Eren estius tots de passar-los al balcó. Allà esperàvem l'espectacle de la dansa del sol moribund amb la dignitat mateixa dels senyorets de les llotges d'un gran teatre d'òpera. El cas és que en tocar les huit de la vesprada, l'astre immens color rovell d'ou, sempre es despenjava majestuosament i lenta com una gegantina aranya al cap del carrer buit i solitari just allà on dormitaven uns pocs magatzems de taronja, on s'aixecaven els tristos blocs de finques dels gitanos, els primers camps del terme, l'escola de les monges amargues.

Estius de mosques i mosquits, d'efluvis de Flit, de metàl·lics orinals de migdia plens ran a gavadals, d'hores que anaven descomponent-se lentament, soltant el seu tuf insuportable com el de cadàvers de pollets caiguts del niu sobre una vorera... Si per una d'aquelles un dia, contra tot pronòstic, visitàvem la platja de Cullera després de veure'ns obligats a fer un llarg i penós viatge en aquell vell i merdós bus, sempre podria ocórrer que, en acabant, haguérem de passar unes quantes nits d'insuportable desfici. Nits de no poder pegar ull pensant en aquells bellíssims cossos de femella de cabelleres rosses, en el balanceig suau dels seus pits turgents, rojos com tomàquets madurs. Hores eternes sense poder esborrar dels nostres caps buits aquelles estrangeres tan joves com nosaltres que havíem vist passejar voreta mar, quasi nues, de vegades innocentment agafades de la mà, despreocupades i rialleres, irradiant una felicitat impossible que ens sonava a parany o potser a sinistre malefici del nord.

Ara, dic, un punt atuït per aquesta tensa espera qui sap si a la mort, pensava feliçment en aquelles hores de finals d'un juny resplendent a tocar d'un final de dècada. Ara i ací mateix, recorde un matí xafogós tal volta d'un diumenge. La colla, que no arriba a una dotzena de xicots, enfila d'hora el camí que mena al nord de la comarca a bord d'uns pocs esbalandrats ciclomotors. El nord és secà, oliveres i garrofers, muntanyes pelades, res a veure amb l'exuberància del nostre menut país pla a la vora del Xúquer. El nord no deixa de ser per a nosaltres un territori indòmit, inexplorat.

Aquest matí anem de festa a un poble amb uns pocs carrers que potser només té dues places. Una de secreta, pensada per als amants clandestins. L'altra, amb una església protegida pel sant que té les claus del cel i que té també quatre esvelts fanals que a les nits fan la llum de les lluernes dels boscos secrets.

És un poble estès als contraforts de La Colaita. En arribar, excitats, sense espera, ens fem forts en el taulell d'un casinet aturat en el temps i escurem copa de cassalla rere copa de cassalla. Gallegem, bramem com a verros, ens empentem amistosament, ens ho beguem tot i notem com l'alcohol ens incendia per dins i ens fa més abrivats i estúpidament eterns. Ens sentim mascles, repugnantment mascles, bellament, inevitablement, poderosament, estúpidament, ens sabem immortals, no en tenim cap dubte.

Només un parell d'hores després, cap al migdia, barrejats entre una munió d'altres joves, correm mig nus com uns guerrers celtes davant d'un parell de vaques extenuades per carrers estrets com la gola d'un llop, sota un sol que crema, beguts com a bocois. En una cantonada, enfilats sota el sostre d'un sis-cents quatre músics mig bufats, cofats amb perruques de colors i vestits amb samarretes remullades en vi de bóta, toquen desafinadament un pasdoble darrere de l'altre.... Manolete, Soldadito español, Cuna cañí, Domingo Ortega...

De tant en tant, esclata un petard que sona com la detonació de l'escopeta d'un assassí en una era o es veu elevar-se cap al cel, lentament, un globus de color morat igual que una esvaïda promesa d'amor o bé, encara, algú cau tombat per l'aiguardent en una cantonada mentre al seu costat la seua delicada promesa, aponada entre dos cotxes, orina impúdicament. En el bec del Matamon, Santa Bàrbara, vestida amb una jaqueta i uns pantalons ben arrapats de cuir negre, fa de vigia i, alhora, resa pietosament per tots nosaltres.

Finalment, s'emporten les vaques mig mortes a un improvisat corral i tot el poble s'escampa pels bars, per les cantonades i per les cases a dinar copiosament muntanyes d'arròs al forn, platerades d'embotits i salmorra, talls enormes de sucós meló d'Alger... I, llavors, sense tenir que ni on anar a menjar, buscar l'ombra sota la façana d'una casona i ens estirem pel terra, esgotats, marejats. Al cap de no res se'ns apropen mitja dotzena de xicotes de la nostra mateixa edat. Intercanviem amb elles, faceciosos, unes paraules, diguem un grapat d'estupideses... Alguns van tan borratxos, però, que no poden dir fava i, simplement, s'ho miren tot des del seu núvol. De sobte, una de les xicotes, amb els ulls verds més bonics que mai no ha vist cap de nosaltres, fa un pas endavant i es palplanta davant de la colla. És tan menuda que cabria dins d'una butxaca. Duu la seua llarga cabellera recollida en un monyo que deixa ben a la vista un delicat clatell. Vist amb una samarreta blanca, quasi transparent, lligada per damunt del seu melic i amb uns shorts tan ajustats que, per les vores dels camals, se li escapen un grapat de pèls rogencs del seu entrecuix. Potser la seua pell, o el seu tall secret, fa olor de timó o d'anís o de menta...

Amb descaradura ens pregunta d'on som, com ens diem, què farem a la boqueta nit quan les penyes es retiren als seus caus per sopar plegats. Ens la mirem de dalt a baix embadocats com idiotes... Ningú no encerta, però, a contestar. Només som capaços de mirar les seues cames tornejades, els pèls daurats del seu entrecuix, la seua panxa llisa, el botó del seu melic, els mugrons erts dels seus pits rodons marcant-se en la seua fina samarreta. Només som capaços de mirar dins de la profunditat insondable del riu dolç dels seus ulls...

Som del tot incapaços de dir res. I com que ens mantenim en silenci, un punt sorneguers i avergonyits, ella, a l'última, ens mira amb supèrbia i tot seguit ens anuncia que en guaitar els estels per darrere de la serra del Cavalló, just en el moment en què totes les plantes aromàtiques esclaten desitjoses a l'amanyac de la frescor de la nit, en començar el concert dels cicàdids i veure els primers dragons escalar les façanes de les cases del poble cercant el seu aliment a la llum dels fanals, en aquell moment, ella i les seues amigues ens estaran esperant sota el magraner. I, llavors, marxa. I ens quedem allà veient com s'allunya en direcció cap a la plaça, fent passes menudes, amb un mig somriure trapella a la seua carona de nina. Ens quedem allà sense cap mapa on localitzar el magraner sota el qual deuen entortolligar-se els cossos nus i bells dels déus fins al trenc de l'albada. Restem allà absolutament perduts, sense saber què fer. I, de sobte, a cadascú de nosaltres se'ns omple la boca de grans de magrana espicossats de sucre, de la remor del gust agredolç del seu sexe perfecte.

Ara i ací, sol, mentre una tardor criminal m'alena al clatell, mentre sent la respiració mecànica del frigorífic, mentre escolte una remor d'ossos arrossegant-se en la cavitat de l'escaleta buida, només puc tenir la certesa que no estic mort si pense aquell migdia de juny, aquell cos menut, aquells ulls verds, magraners secrets voretant camins de pols, una geografia oculta de coves i congostos foscos i humits, aquell desig de tu que ha omplert tota una vida.