Aquest és, o vol ser, un exercici de presa de consciència. Perquè avui, que estem a les portes d’unes eleccions decisives, és el que toca. Deixem enrere una campanya que, sens dubte, perviurà en la memòria col·lectiva. Quinze dies de frenètica dinàmica informativa que han transcorregut en un ambient enrarit per l’estat de xoc social derivat de la convulsió política.

No és el millor context per donar un caràcter de normalitat democràtica -com alguns s’han esforçat a proclamar- a unes eleccions que, a més, han estat convocades per una via tan poc convencional com és la suspensió de l’autonomia. Com tampoc ho és que dos presidenciables no hagin pogut exposar la seva proposta als electors de forma presencial –un per estar sota el règim de presó preventiva i l’altre, a l’exili-, fent aflorar l’enèsima contradicció del sistema espanyol que legislativament blinda el dret de qualsevol persona lliure de condemna a ser elegible, però no permet exercir-lo. O el fet d’impugnar paraules, símbols i colors per representar idees polítiques.

El context d’anormalitat fa ineludible una pregunta als partits que van pactar a porta tancada els comicis: eleccions per a què? La resposta esperable seria que per resoldre el conflicte. La gravetat de la conjuntura ho requereix. El balanç provisional és de més d’un miler de ferits per càrregues policials, prop d’un miler més de càrrecs electes i dirigents investigats, part del Govern empresonat i part a l'exili, i un buit institucional.

Malauradament, però, la campanya ha corroborat les tesis que sostenien que el pacte per convocar eleccions el 21-D es va segellar per tancar en fals el conflicte. El bloc constitucionalista no ha mostrat cap símptoma d’atendre la complexitat política del país. No ho ha fet el PP, que lluny d’esmenar la seva gestió maldestre que ha ruboritzat fins i tot la UE, ha fet de l’”a por ellos” una consigna electoral i s’ha vantat d’haver "escapçat" l’independendentisme. Tampoc Ciutadans (Cs) que ha mostrat més obstinació per ocupar els despatxos de Palau i treure rèdit de l’ofensiva contra l’independentisme que per fer cap proposta desmarcada dels tòpics electoralistes. Ni tampoc -i encara més insòlit- el PSC, que ha sorprès a tothom recuperant propostes fracassades com ara els retallats punts de l’Estatut o el llistat de Mas que va acabar amb el cop de porta de Rajoy. Als socialistes, que han acusat persistentment l’independentisme de mentir, convindria preguntar-los si tenen la certesa que aquestes velles reivindicacions prosperaran més que no pas la proposta fallida de reforma constitucional, que els socialistes havien presentat com la solució a la situació política a Catalunya i que Rajoy ja es va ocupar de menystenir en públic.

La realitat és tossuda i res fa pensar que passat el 21-D canviï l’escenari de complexitat política. El repte de l’independentisme, que té la missió de recuperar les institucions i bastir una nova estratègia política, és majúscul. Però encara més ho és pel bloc del 155, que haurà assumir responsabilitats pel nou escenari polític. De tots els possibles, només un pot donar aire a Rajoy i als seus socis, i passa necessàriament per una victòria clara de l’unionisme. Una aritmètica improbable si prenem de referència els estudis demoscòpics, que han coincidit en dibuixar un escenari polític enfrontat i en alguns casos, fins i tot, amb una majoria absoluta independentista.

Sigui com sigui el mapa electoral resultant del 21-D, cal exigir als partits que siguin conseqüents amb els anhels expressats pels ciutadans a les urnes i que no cometin l'error de no atendre un conflicte que fa massa temps que espera que s'obri la via política.