Que la repressió actual hagi provocat un bloqueig polític a l'independentisme, crec que tothom ho pot comprendre i tenir-hi prou empatia. Vist en termes de boxa, l'independentisme va deixar Espanya K.O. el dia 1 d'octubre i Espanya s'hi va tornar al segon round (que ens està durant un parell d'anys, fins a la sentència del judici). Evidentment el K.O. que ens ha provocat prové també de diversos errors nostres, principalment l'actitud desconcertant del 10 i del 28 d'octubre del 2017, però també la negativa a investir el president legítim i altres lamentables etcèteres. A partir d'aquí el realisme obliga a admetre que no hi ha lideratge unívoc, que no hi ha capità (ni capitana) visible, que la política s'ha transformat en un compte enrere fins a les sentències i encara gràcies, i que mentrestant el PSOE intenta guanyar tot el temps que pot distraient el debat.

Les sentències, siguin molt negatives o no tant, suposaran un retorn mental a l'octubre del 2017: haurem superat el forat de cuc que ens n'allunyava en l'espai-temps, com si fóssim belles dorments que desperten d'un malefici. Per tant, ens trobem col·lectivament en hibernació a l'espera de saber què entén l'estat espanyol per "violència" i quanta política es pot fer enmig de tantíssima excusa jurídica. Quanta política es pot fer més enllà dels obscens pretextos del Codi Penal, de la Constitució, fins i tot d'Estrasburg. Això ho veurem o ho començarem a veure, i no abans (sembla que així s'ha decidit) en el moment de les sentències. D'acord. Què hi farem.

Tot i així, i comprenent que aquest compàs d'espera entafora del govern català en una visible paràlisi que exaspera tant l'independentisme com els no independentistes, sí que podem posar-nos (cadascun de nosaltres) unes línies polítiques i morals per sota de les quals no volem transigir i no volem que es transigeixi en el nostre nom. Tothom sap que no hi ha pacte digne fora d'un referèndum d'autodeterminació, però m'ensumo que el PSOE fia la nostra benevolència a una suposada laxitud de les sentències: com si, més enllà dels presoners polítics, ja no hi hagués causa. Si aquest és el guió previst (ja no dic pactat), la descomposició dels partits actuals i el relleu en els lideratges s'acceleraran de forma més ràpida del que seria digerible. O això o morir de frustració, que és el que tal vegada es pretén. Morir de decadència. És a dir: que si el final de la història, hi hagi les sentències que hi hagi, és que l'exercici d'autodeterminació exercit el 2017 ni tan sols detona una solució de tall Cameron-Salmond, aleshores valdrà més tornar a repartir cartes i que els mandats de la ciutadania, a banda de les majories i els protagonismes, s'actualitzin.

Això si no és que les municipals i europees del mes de maig no esdevenen, abans d'hora, un sacseig prou important en el moviment (en positiu o en negatiu). L'independentisme depèn només d'ell mateix, com sempre, i quan només et queden peons és hora de provar d'arribar a l'extrem del taulell que els transformi en fitxes més poderoses. Ho sap tothom, que aquesta és molt millor estratègia que enrocar-se o que anar desplaçant el rei patèticament d'una casella a l'altra.

Si del que es tracta és de renunciar a curt termini a qualsevol idea derivada d'allò que vam viure el 2017, és molt millor dir-ho clarament i amb el cap ben alt: Macià també va haver de defensar una autonomia després d'haver proclamat una república, i li va sortir bé en termes "demoscòpics". És millor admetre un gir, encara que sigui amb tristesa. Fins i tot em puc comprometre a entendre-ho, i a no criticar-ho, i estic disposat a arribar a aplaudir el coratge del canvi. L'única cosa que passa és que jo, d'aquest plantejament, no en formaré part. Tinc altra feina.