Els paisatges canvien d’imprevist, sovint violentament, sovint subtilment, verinosament, tristament, acomboiadament, salvíficament... Un paisatge és un món i mai no ens ho pensem que aquest món pot desaparèixer, mutar, transformar-se en alguna cosa impossible de reconèixer perquè en el fons de tot ens atemoreix la idea inquietant del moviment. Vam assassinar fa massa temps, a traïció, el nòmada assilvestrat i poderós que ens va habitar, que matava per menjar, que explorava, que feia la guerra sense pietat, aquell caníbal voraç per necessitat però també per gust.

Vivim acontentats pensant que els paisatges no poden canviar. Fet i fet, com podria canviar un món així com si no res? Vull dir el món o aquell paisatge que tenim al davant nostre dia rere dia, any rere any, el mateix que veiem des del balcó de casa o des de la finestra de la nostra habitació on hem follat fins a plorar de felicitat, on en alguna ocasió hem estat vençuts per una febre criminal que ens ha esquarterat el cervell i les entranyes, on hem descansat els ossos ara entumits i vells, on hem passat la nit en vetlla, desesperats... Quina gran equivocació, però.

I en això, mentre vivim confiats, va i un dia, els déus, fan un clic en alguna part del mecanisme invisible del destí i, de colp i volta, davant nostre apareix un nou horitzó en què penjar-se i somiejar, on tatuar el nostre pànic. Si fa no fa, els déus empren el mateix mecanisme d’aquelles menudetes televisions de plàstic que es podien comprar a les desmanegades botigues de souvenirs junt amb una gitana, un toro i un barret de mexicà. Darrere de la televisió hi havia un foradet.

Miraves per allà, llavors accionaves un botonet (clic!) i, de sobte, anaven passant unes imatges grogoses de la Sagrada Família, de les fonts de Montjuïc, de la Santa Maria, de la sínia del Tibidabo, de Colom amb el cap cagat de merda de coloms assenyalant amb el dit el forat del cul d’un colom... ohhh! Barcelona groga, pudenta, immensa, misteriosa... la dels grissos i les putes velles de la Plaça Reial, la dels carrerons plens de mosques i els bars untosos... 

El cas és que ja fa dies que no veig els meus plataners. Els plataners del confinament, els del confiament i la decepció, els plataners sensuals de la primavera, els que es tornen moribunds de pega quan arriba l’hivern inclement. Ara, des d’ací estant, només puc pensar amb ells com en una mena de gegants mil·lenaris que travessen enmig de la nit i la boira un somni antic habitat pels meus morts, pels meus vius, tots ells, els uns i els altres, embolcallats amb els filaments sagnants i pegallosos de la memòria com fetus estranys a punt de nàixer a una nova vida.

Ja no escolto tampoc l’aprenent de pianista executant decentment Chopin. Ni a les huit de la vesprada, al trompetista de jazz que toca samba. Ni sent les cançons de la jove veïna estrangera a la qual un dia li vaig veure les cuixes mentre prenia el sol i fumava maria al seu balconet... Els déus, per collons, m’han canviat el paisatge després de fer-me molts avisos quasi imperceptibles... aquella pintada en el mur ennegrit del Gesú de Nàpols, aquell intent de besada furtiva acabat en fracàs, aquells silencis llargs i dolorosos, aquell no poder estar, les llargues passejades en solitari, aquella impossibilitat de rescabalar el bon humor d’un qualsevol racó del passat.

Des d’ací estant, ara mateix, veig les muntanyes d’un verd esmaragda crepitant sota un cel immens. A boqueta nit, el veïnat surt als balcons i a les terrasses interiors a prendre la fresca i a xerrar. Hi ha una xicota xinesa de molt bon veure que quasi sempre ho fa amb una diadema rosa i unes bragues ben ajustades. Al balcó del seu costat, un tipus tatuat des del canell fins al clatell, fa peses per posar-se com un bou... la cridòria alegre i convivencial s’allarga fins ben tocades les onze... ¡Antonio dile a tu hija que se pase mañana!... Ya le digo, que ahora está mu ocupá... Trini, ¿pa cuándo vas a bajar?...Ya han abierto los chinos... ¿Ah, sí?...  Els missatges corren d’una finca a l’altra. La piuladissa dels ocells també s’allarga fins ben tard. Els coloms salvatges coronen les antenes de televisió com àligues de broma de penons de guerra romans. Hi ha roba estesa per tot: roba barata, necessària, la justa, samarretes de mercat, tangues minúscules, bates de fer feina, jeans gastats de paleta i pintor... Algun matí algú posa un pasdoble.

M’encantaria que em posaren un dia Francisco alegre y olé... Ho dic perquè me la va cantar una xicota després de cavalcar-me amb suavitat un estiu xafogós en la diminuta habitació d’un sobreàtic de Ciutat Vella quan jo encara quasi ni m’afaitava. No sé qui de tots els veïns se n’encarrega de la banda sonora d’aquest nou paisatge. Algú amb molt sentit de l’humor ha posat a la vora d’aquell formiguer el nom de Dant a un carrer. I Beatriu, què? Qui se’n recorda de Beatriu comprant al mercat, fent-se trenes llargues a la perruqueria del barri, marcant cul amb les seves malles barates... Del seu plaer de dissabte a la vesprada, de la seva solitud les hores del diumenge quan a la tele fan futbol.

El meu amic Amadeu, el del carrer de la Capella (primer ho fou del Parc Salvador Castell) bonhomiós i enraonaire, un punt trist, no sap que m’he quedat sense els meus plataners. Sense saber-ne res, doncs, de sobte, m’envia al telèfon la foto d’un, del més gran que mai he vist. El conec perfectament. Prou que ho sap. Sota aquell arbre hi va haver ara fa més de quaranta anys la paraeta. Era una caseta com de guardaagulles de tren de color blau que l’atenia un castellà malacarós, crec recordar. Un tipus que enganyava als xiquets amb les tornes. Li faltava un ull?... No ho recordo. Els diumenges m’encimbellava de puntetes a l'aparador i comprava uns paquets de cromos, regalíssia i magnèsia, pipes... i tornava com un coet cap a casa... El meu plataner. El meu món. El meu paisatge.