El 18 de juliol de 1936, un nombre molt destacat de militars de l'exèrcit espanyol, tant d'altra graduació com oficialitat de grau divers, va refusar l'obediència a l'autoritat legítima del govern de la República i, a Catalunya, també de la Generalitat. Aquesta rebel·lió militar contra els governs instituïts democràticament, a partir del sufragi universal de la ciutadania, acabaria sent dirigida, ja ben aviat, pel general Francisco Franco, que, el 28 de setembre, fou nomenat pels rebels cap de govern i, per ell mateix, cap d'estat. El cop militar va rebre el suport del nazisme alemany i del feixisme italià, tots dos al poder en aquells moments, així com d'altres grups similars d'Europa, si bé sense tanta importància com aquests.

Acabada la guerra, s'inicià una repressió ferotge que dugué milers de persones davant l'escamot d'execució, els assassinats als vorals de les carreteres, la presó o l'exili. Aquestes víctimes, d'ideologia democràtica ben diversa, havien coincidit a defensar les autoritats republicanes legítimes, sorgides de les urnes. Paradoxalment, però, totes elles van ser dutes davant dels tribunals franquistes -algunes ni tan sols això-, acusades de rebel·lió militar, auxili a la rebel·lió o adhesió a la rebel·lió, en la forma d'autors, còmplices o col·laboradors d'accions contra el nou règim dictatorial, sorgit d'una victòria militar i no d'un triomf electoral.

És a dir, els que s'havien rebel·lat contra les autoritats democràtiques, sorprenentment, acusaven aquells que les havien defensades de rebel·lió, delicte que, precisament, havien comès ells, els militars, i no pas els altres, els que s'hi havien oposat.

Una cosa semblant succeeix, ara mateix, amb els dos líders dels moviments socials sobiranistes, empresonats a Soto del Real (Espanya). Aquells de qui hi ha imatges cridant a la calma la gent, concentrada davant del Departament d'Economia, i encoratjant-la a mantenir el caràcter pacífic de la protesta són, ara, acusats d'incitació a la violència. I com si això no fos prou, el jutge encarregat del cas, com si res, intueix que, en cas d'alliberar Jordi Sànchez per assistir al debat d'investidura, podrien produir-se situacions violència. Abans han parlat de delictes de rebel·lió i sedició, sense que, en cap moment, es pugui demostrar ni un sol gest de violència per part dels ciutadans independentistes.

I sort que tots hi érem i tenim ulls i memòria, altrament ens acabaríem creient que, l'1 d'octubre, dos milions de catalans -alguns d'ells amb cadira de rodes, caminador o crosses-, armats amb porres i pistoles, protegits amb escuts i cascos que els tapaven cap i cara, i, sobretot, amb una mirada d'odi ètnic al rostre, van agredir sis mil membres dels cossos i forces de seguretat espanyols que es trobaven, casualment, gaudint d'uns mesos de vacances de creuer per diferents ports de Catalunya.

I que tot això va ocórrer setmanes després que aquests dos milions n'haguessin preparat l'escenari, encoratjant-se mútuament al crit de "Desperta ferro!", en un ambient patriòtic d'entusiasme i mamballetes incessants. Com és natural, aquests dos milions de catalans violents van ser condecorats pel govern de la Generalitat per la seva proesa davant sis mil policies pacífics i desarmats i, a més, se'ls va pagar un cap de setmana a la mànega, no a la del mar menor, sinó a les illes del canal.

D'altra banda, mentre als carrers i estadis esportius voleien banderes nazis i crits feixistes amb tota impunitat, exhibides contra les reivindicacions catalanes, resulta que, d'Espanya estant, s'acusa els catalans, precisament, de nazis i feixistes. I en una societat tan uniforme com l'espanyola, amb una majoria de població monolingüe, es titlla els catalans de totes les procedències, races i religions, de nacionalistes excloents, per més que no n'hi ha un que no sàpiga, pel cap baix, un parell d'idiomes i estiguin avesats a tombar món. La mateixa barra amb què assenyalen el govern català com a colpistes, passant per alt que un cop d'estat no és altra cosa que l'acció de prendre violentament el poder polític d'un país un grup minoritari, vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades. Original colpisme, aquest, que es fa sense exèrcit i que només vol votar per a decidir a les urnes...

Ufffffffff, es deuen pensar que som beneits del cabàs, més que dats a fer, en Pere Taleca o en Pep de na Santema? Doncs, no! Perquè no pas l'atzar, ni tampoc la impostura han fet que sis de les set sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, relatives a Espanya, hagin estat desfavorables a aquest estat de la UE, per les seves pràctiques contràries als drets humans bàsics i a les llibertats fonamentals. Costarà més del que volíem i del que, alguns, potser preveien, però com a les pel·lícules d'abans, això nostre només es pot acabar d'una sola manera: bé.