"El Tribunal Constitucional ho tindrà molt difícil per justificar una anul·lació de la investidura de Carles Puigdemont", declarava una dirigent independentista amb una ingenuïtat entranyable. Com si tot el que ha succeït a partir del cop d'Estat del 20 de setembre no hagués passat. 

Catalunya va dur a terme el desafiament més gran a l'integritat territorial de l'Estat espanyol de la història recent, sense assolir –encara– l'objectiu final de la independència. Ans al contrari, la contraofensiva de l'Estat ha passat per sobre de l'autogovern de Catalunya i ha arribat fins a la cuina de casa. Polítics i dirigents polítics fets presoners, centenars de càrrecs electes imputats, intervenció fins a l'últim racó de l'administració. 

Ahir dos dels diaris de Barcelona (un d'unionista i un altre de sobiranista), en la seva edició dominical, compartien una mateixa visió: cal ser realista o patir les conseqüències. La repressió de l'Estat ha arribat tan lluny que fins i tot mitjans que consideràvem afins a la causa se sumen a les amenaces i les intimidacions.

Per tot plegat, convé tenir present en tot moment que tenim al davant un mur, sòlid, rocós, que no s'ha esquerdat gens, tot i que entre l'1 i el 10 d'octubre va tremolar força. Sigui quina sigui l'opció que triï finalment l'independentisme per formar govern a Catalunya, cal que que no oblidi que l'adversari no només no té intenció de negociar, cedir o establir una treva, sinó que està decidit a aprofundir la repressió fins l'anihilació total. Res no tornarà a ser com abans. Mai no recuperarem "la normalitat".

Pobles petits com l'irlandès o febles com l'indi van doblegar l'imperi britànic només quan el cost de mantenir l'statu quo es va fer més elevat que acceptar el canvi. Fins ara, Espanya ha demostrat que està disposat a pagar un preu molt elevat –econòmic, social, democràtic, reputacional– per evitar la independència catalana. Però sempre hi ha un punt d'inflexió, sempre. És el que succeí a Irlanda, a la Índia i a molts altres llocs: el preu puja i puja fins que surt més a compte seure a una taula a negociar que mantenir-se inflexible. El panorama s'albira molt dificultós, perquè l'independentisme català –sortosament– només admet vies pacífiques i democràtiques, però és l'únic camí possible: fer que el preu –econòmic, social, democràtic, reputacional– de mantenir l'statu quo sigui inassumible per a l'Estat.