De la setmana en què la manifestació de la Diada ha confirmat que el sobiranisme de carrer no ha perdut les ganes de mobilitzar-se i en què el PDECat s’ha fet un gol en pròpia porta amb l’evaporada moció pel diàleg, em quedo amb l’entrevista que Josep Borrell va concedir a la BBC i, sobretot, amb la cua que ha portat. Que no pot ser més descriptiva del moment estàtic on som.

Dimarts al vespre, tornant de la Diagonal, em vaig entretenir a llegir reaccions a les xarxes socials -que no són definitives però sí simptomàtiques- sobre les declaracions de Borrell, que va expressar el seu desig personal que els presos polítics estiguessin en llibertat condicional i, a més, se li va acudir reconèixer la condició de nació de Catalunya. El ministre espanyol d’Afers Exteriors va posar la suposada independència de la Justícia per davant del seu tarannà i, pel context, juraria que va utilitzar el terme “nació” en el sentit cultural i històric, no com l’avantsala d’una nou Estat. Però l’unionisme, els mateixos que li van fer l’onada arran del seu discurs de la desinfecció de Catalunya, no va dubtar a trinxar-lo. "Qué diferencia entre el Borrell de las manifestaciones de SCC y el Borrell ministro. Elecciones ya", deia el tuit que més em va cridar l’atenció.

Un cop aterrat a territori mediàtic més còmode, on no els fa vergonya argumentar que a Espanya hi hagi presos polítics, Borrell es va fer perdonar el pecat immediatament, culpant Puigdemont i la seva fugida de l’empresonament dels polítics i activistes catalans que sí que es van presentar davant la justícia espanyola. I fins i tot es va aferrar a unes declaracions del director de l’Institut Martin Luther King a El Confidencial en què afirmava que el Premi Nobel de la Pau s’hauria oposat a la causa sobiranista catalana. Fer plat -en un sentit o un altre- del que hauria pogut pensar un personatge que va ser assassinat fa 50 anys ja és prou estràbic, i es torna ridícul si l’autor de les declaracions les desmenteix immediatament. Però delata el neguit del desinfectador per fer-se perdonar.

És en situacions -si voleu tan trivials- com aquesta, que es fa evident que el diàleg és impossible. De la mateixa manera que el sobiranisme té tendència a titllar de traïdor qui qüestiona el camí a recórrer cap a la independència, l’espanyolisme és encara més ferotge quan algú se surt, ni que sigui accidentalment, del discurs que associa els catalans amb colpistes, autoritaris, supremacistes i, per tant, delinqüents.

En això, ni Pedro Sánchez, ni cap polític que pretengui guanyar unes eleccions a Espanya, no és o no pot ser diferent de l’extrema dreta. Mai gosarà negociar res transcendent. Per descomptat, no aquest referèndum pactat que la majoria del sobiranisme donaria per bo, però ni tan sols es pot plantejar fer cap gest que pugui fer pensar que dóna oxigen a la causa catalana. La conclusió de la patinada de Borrell és que l’espanyolisme els vol intransigents: canya als catalans o fora de la Moncloa.