Dimarts no ens vam poder estar de personar-nos a la presentació a Barcelona del llibre d'articles d'Albert Soler, Estàvem cansats de viure bé, per amistat amb l'autor i per admiració a la seva prosa. Estem a favor del talent, de la llibertat i del bon humor, territoris on les ideologies no hi juguen un paper determinant. I en aquests moments que vivim és fàcil entendre't amb qui s'avé a pensar que les coses són com són i no pas com desitjaries que fossin. Ara mateix, no demanem tant: amb distingir la realitat de la fantasia ja fem.

Sala plena de gom a gom, alguns centenars de persones unides per una sensació de desemparament envers la Catalunya oficial. Les sensacions no es poden discutir: cadascú té les que troba oportunes. I aquesta en concret, l'Albert l'ha copsat en els seus articles tot retratant els darrers anys de 'procés' o post-'procés' d'una manera com ningú més ha sabut (o volgut, o gosat) fer. La crítica política "seriosa", ens va dir, no fa ni fred ni calor als destinataris; allò que els cou és la sàtira. Un recurs literari ben català (la tradició de Pitarra) i que generalment a tothom li sembla d'allò més simpàtic quan apunta cap al rival però que fa arrufar el nas tot just en el moment en què canvia de direcció.

Per entendre l'èxit de l'Albert n'hi hauria d'haver prou amb apel·lar a la seva ploma alhora tant perspicaç com salvatge, però el seu fenomen té altres ingredients. A partir de la lectura de l'actualitat política catalana, l'Albert ha creat un món, una realitat literària on campen uns personatges públics retratats com esperpents amb el rerefons d'un paisatge estable, amb els seus llocs de culte (els bars Fogons i Cuéllar, on haurem de recalar un dia d'aquests) i els seus amables conciutadans que el voldrien veure acomiadat del 'Diari de Girona' o fins i tot a l'altre barri, com ja li han fet saber.

A partir d'aquesta escenografia estable, ell signa un racó de la premsa on tothom que està fins al capdamunt dels governants catalans sap que cada dia hi podrà trobar aliment i alegria. La Catalunya que es va citar dimarts a la sala El Mama, on l'Albert va ser presentat per Víctor Amela, Ramón de España i Adolf Cabruja, i que va atreure, entre d'altres, periodistes de diversos diaris digitals catalans rigorosament no independentistes, és tan real com la que no hi va anar, i val a dir que pot ser tan autoreferencial i impermeable com l'altra.

És una Catalunya que, després de passar-se aquests anys repetint que l'independentisme era antinatural perquè unia anticapitalistes amb socialdemòcrates i amb liberals, ara troba que imitar-lo és una gran idea, de manera que l'Albert, roig de cor, s'ha de veure signant llibres a simpàtics lectors que voten el PP o Ciutadans. Dona-li la culpa al 'procés', Albert.

Parlem d'un imaginari català d'autors, 'opinadors' i periodistes cohesionats al voltant d'un esperit de resistència civil. Un paisatge humà que en bona part no treu el cap als mitjans d'àmbit estatal, perquè a Madrid, "kilómetro cero", no en tenen notícia, i que alhora són invisibles no només a la premsa independentista, que això tant els deu fer, sinó també als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Sentint-se desemparats els seus seguidors, és natural que facin salts d'alegria amb cada columna de l'Albert, que, a més, les escriu des de Girona, el quilòmetre zero de la Catalunya groga, la qual cosa hi aporta una gràcia definitiva. Però no cal ser antiprocessista per gaudir dels articles d'Albert Soler. N'hi ha prou amb voler trencar algunes quadrícules i amb valorar el talent, un talent que fa anar la crítica més cruenta com a mostra última i més genuïna de catalanitat.