Vas arrossegant els peus. La feina, la família, la casa, la universitat. Concilia-què? Cada dia una batalla contra el temps. El poc que tens i el molt que et falta. Les vuit hores -o més- laborals. El sou que justeja i el lloguer que s'enfila. Factures. Ai, la llum ara que comença a fer una mica de fred... La contrarellotge a la nit per tenir el tupper preparat. Intentaràs dinar ràpid, penses, per si pots guanyar-li uns minuts al rellotge. Anar a dormir tan d'hora com pots, sempre massa tard, per, l'endemà, ser puntual a l'andana. El camí fins a l'estació te'ls saps d'esma. Tot mil·limetrat al segon. Un mal pas i la graella salta pels aires. Però ho tens calculat i allà ets. Un dia més. El tren, però, no passa.

El tren no passa avui, com no va passar fa dues setmanes. Va amb retard com ho anava fa deu anys. Res és nou. Tens mitja hora o una hora de trajecte d'anada. O 25 minuts o 40, tant se val. I el mateix de tornada. Temps preuat de vida sobre els raïls d'un sistema que ho pauta tot en base a les necessitats de la productivitat empresarial més que en els imperatius personals. Un dia és la vaga, l'altre és la catenària. Un dia és una incidència elèctrica i un altre dia, simplement, plou. Per no parlar de quan és un misteri si el tren arribarà o per què no ha passat. Una gimcana que fa massa anys que dura. Arribes tard a treballar i ho hauràs recuperar. Altres vegades, no saps quan tornaràs a casa. Els vagons, sovint a rebentar. Amb pandèmia i sense pandèmia. El pa de cada dia de milers de catalans que rutinàriament utilitzen Rodalies.

Fins a 450.000 ciutadans es desplacen cada dia en tren a Catalunya. La xarxa ferroviària és part indispensable i irrenunciable del ja de per si complex equilibri entre l'esfera vital i la laboral. Si falla, falla també el precari trencaclosques de molts treballadors i treballadores. Per això, Rodalies és un servei essencial i una autèntica estructura de país. I, per això, mateix, el maltractament històric pel dèficit d'inversions per part de l'Estat durant dècades i el fet que els governs no l'hagin prioritzat com a infraestructura estratègica irrita bona part de la ciutadania.

De nou, amb una barreja d'apatia i incredulitat, assistim a la picabaralla política sobre la gestió de Rodalies. El mateix govern espanyol ha reconegut el greuge en inversió que pateix la xarxa catalana des de fa dècades -des de l'any 2001 s'han pressupostat 8.500 milions d'euros en infraestructures que no s'han executat-, però no hi posa remei amb la contundència que caldria. I el Govern torna a entonar la reclamació del traspàs de Rodalies. Més enllà de la desídia estatal, és obligat preguntar-se si des del Govern s'ha prioritzat prou el transport públic, ja sigui per reclamar amb més contundència les inversions urgents o ja sigui per explotar al màxim el marge de maniobra limitat que li atorga l'Estatut. Fa la impressió que, de vegades, mirant al cel clamant per ser un hub s'ha deixat en segon pla la sostenibilitat en termes logístics i mediambientals de la xarxa ferroviària.

Parlant en plata i al marge de consideracions polítiques, al ciutadà li preocupa més que el tren funcioni que no pas qui fa que funcioni. És comprensible l'aspiració del Govern d'aconseguir gestionar Rodalies, però de poc serveix un traspàs a la Generalitat que no sigui complet i amb tots els recursos suficients per manteniment, desdoblament i descongestió de línies. De la mateixa manera que de poc serviria un traspàs d'aquesta magnitud si no s'executa tota la inversió allà on realment toca. No es pot inferir que si els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya funcionen bé això vol dir que la Generalitat automàticament gestionaria igual Rodalies. No són xarxes equiparables ni en complexitat ni en volum de passatgers i posar al dia totes les línies requereix temps. Aquest temps tan preuat que els usuaris tenen la impressió d'haver perdut tantes vegades perquè el seu tren, el seu tren de cada dia convertit en foc d'encenalls de la picabaralla política, no va passar i sembla que no arribarà mai.