El mercat de treball espanyol s’havia caracteritzat, en general, fins a la seves darreres reformes laborals del 2010 i 2012, per la seva tendència a apoderar la persona al lloc de treball, al si de l’empresa. Aquesta tendència introspectiva de soldar persona i lloc té llarg recorregut a la història del treball. A la història moderna almenys. Venim d’un temps on les persones treballaven pràcticament tota la vida laboral a una sola empresa i en el mateix ofici.

Aquesta lògica s’ha trencat per causes diverses. A finals dels anys 70 es comença a generalitzar el procés d’aprimament de les estructures empresarials que comporta la descentralització productiva o d’externalització de molts processos considerats accessoris. Als seus inicis, i encara en alguns casos, la descentralització productiva cercava l’eficiència en els recursos, l’especialització i aprofitament del coneixement aplicat a aquestes fases accessòries. Tenim exemples per tot tipus; neteja, tecnologia, manteniment, missatgeria, gestió. En alguns casos, l’efecte tecnològic hi ha ajudat. En d’altres, el factor humà. Els darrers anys l’aprimament ha pres especial rellevància en altres factors, com en l’estalvi del cost social a les organitzacions, i sovint, en sentit estricte.

Aquesta tendència va veure alhora enfortida la seva lògica a partir de les darreres reformes laborals a Espanya, que han comportat una major capacitat a les empreses d’organitzar la força del treball produint estalvis econòmics empetitint drets socials. Amb la reforma laboral es va vaticinar que s’obrien les canonades de sortida del mercat de treball, amb l’abaratiment de l’acomiadament i la destil·lació de les causes de crisi empresarial. Però també es va produir una atenuació de les mesures restrictives de la descentralització productiva i de la configuració de la cessió de treballadors.
No podem separar aquesta evolució del futur que destil·la el mercat de treball. De fet, la realitat ja del mercat de treball; indústria 4.0, robotització, terciarització intensiva. Processos que afegits a l’aparició de la discutible, o com a mínim controvertida, economia col·laborativa dibuixa un futur de l’economia amb utilització menys intensiva de persones. 

El perfil dels aturats al nostre país és complex en termes d’ocupabilitat. Gairebé la meitat són majors de 45 anys. Gairebé la meitat hi porten més de dotze mesos. Un gruix important, gairebé el 43%, tot i haver trobat feina al 2016, abans de sis mesos, hi tornaven a ser. Pocs tenen formació superior, professional o professionalitzada en sectors emergents.

En aquest escenari, les polítiques públiques en matèria d’ocupació han de fer un pas valent situant les persones al centre. Situant l’individu al bell mig del mercat de treball. Cal enfortir persones, apoderar-les en aquest entorn complex, per afavorir la seva capacitat i autonomia en un mercat canviat i oscil·lant. 

El mercat de treball generarà llocs de treball, però molt diferents, passant del treball a una sola empresa i en un sol ofici, al treball a moltes empreses o projectes diferents, i en molts oficis o proto-oficis diferents. I en aquest entorn, hem de projectar els nostres esforços en situar la persona al centre de les polítiques actives d’ocupació, no només al lloc de treball. 

Acostuma a passar que els països on les indemnitzacions per acomiadament son petites són aquells on el seu mercat de treball garanteix pa, treball i sostre de forma natural a tothom i sempre. No cal plantejar-nos la substitució d’unes garanties per les altres. Totes són útils i necessàries en escenaris complexos i canviants. Però la reflexió esdevé imprescindible.