Ho confesso, he arribat a aquest 9-N una mica més fred del que podia imaginar mesos enrere perquè la modificació de la consulta, fa tres setmanes, em va fer desconfiar i temia que, segons com, això d'avui pogués ser un calculat principi de la fi. Crec que no ho ha estat. Més aviat sembla el començament d'una altra cosa, més compromesa, transcendent i madura. També molt més exposada als riscos propis de l'hora de la veritat.

Com imaginàvem fa dos anys, la negativa del govern espanyol a permetre que votéssim i la ridiculització del procés han acabat constituint un argument en sí mateix per continuar endavant  i una màquina de construir independentistes. El pla ha funcionat. Potser, de vegades, depenem encara massa, però, dels insults de la caverna per motivar-nos. Res ha encoratjat més la gent avui a anar a votar que escoltar Soraya Sáenz de Santamaría, posar el Telediario o donar un cop d'ull a les portades dels diaris de Madrid, amb esperpents com els de l'ABC (mentint els seus lectors dient-los que Bob Esponja podria votar) o La Razón (afirmant que als Sánchez catalans "no se les consulta" i introduint una indecent, i excèntrica, acusació de tall etnicista).

Però ara comença una nova història i al sobiranisme se li gira feina. Ha irromput en escena un nou actor, Podemos, que està sacsejant el quadre mental que ens havíem fet de la situació, i no tant perquè pugui restar vots als partits que defensen un Estat per a Catalunya (ara mateix, no sembla el cas), sinó perquè ha obert la finestra d’un canvi a escala estatal.

Fins ara, el producte “nou país” era una exclusiva del sobiranisme, amb una empenta creixent en els darrers mesos, fins al punt que ara la perspectiva de construir un pacte social i polític nou en tots els ordres, començant de zero, és un ganxo motivador independentista tant o més potent que els arguments clàssics, ja sigui el nacionalista tradicional (llengua, cultura) o l’econòmic. Qui s’ha apuntat al sobiranisme per aquest conducte pot començar a dubtar raonablement si ara irromp una força, Podemos, que ofereix una refundació global comparable sense necessitat de trencar un estat.

Per tant, ara sí, arriba la prova de debò. Perquè sense competència, tot és més avorrit. L’existència de contrincants fa el duel més excitant, i el resultat, més concloent. Ara el sobiranisme haurà d’explicar perquè el seu projecte de nou país és més engrescador que el de Podemos i aquesta esquerra alternativa espanyola que aspira a conquistar el poder d’aquí un any sense, per cert, embrutar-se gaire les mans en els afers catalans. Compta amb un avantatge: porta al damunt un rodatge, una experiència, ja que, en aquest desig de canvi, Catalunya ha estat, un cop més, l’avantguarda de l’Estat.

Fins ara hem estat molt entretinguts veient si podríem votar o no, i hem parlat menys dels continguts d’un Estat català. Cal que el sobiranisme s’expliqui més del que ho ha fet, i que es discuteixi absolutament tot, molt en particular allò que té a veure amb la corrupció, la netedat democràtica, el finançament dels partits, la relació entre el poder polític i el judicial, la naturalesa orgànica de l’estat.

Grans qüestions que preocupen i determinen, ara més que mai, el comportament electoral dels ciutadans, que van més enllà fins i tot de l’eix dreta-esquerra, que s’ha vist suplantat darrerament per un altre, el de les bones i males pràctiques democràtiques, transparència-opacitat, nova i vella política. Debat obert, i que guanyi l’opció que més atractiva sigui per als ciutadans. I, sobretot, la més creïble.