Una de les dificultats creixents del debat públic és que cada cop ens costa més discutir sense desqualificar. Sovint reaccionem abans de llegir, i etiquetem abans d’entendre. Això empobreix la deliberació democràtica i, paradoxalment, pot acabar afavorint allò mateix que es vol combatre.

Ho hem vist aquests dies amb el pacte de govern entre el PP i Vox a Extremadura. (I també amb els pressupostos de Ripoll.) S’ha dit d’ell que fa el joc al feixisme. Però, què vol dir exactament això? I, sobretot, ajuda a entendre res?

Si un es llegeix el document, hi troba tres tipus de mesures. D’una banda, polítiques econòmiques i de gestió pública força recognoscibles dins del ventall conservador: reducció d’impostos, incentius a l’activitat industrial mitjançant la simplificació administrativa; i d’altres de més benestaristes: ampliació de recursos sanitaris o impuls a l’habitatge protegit.

En segon lloc, mesures orientades a reforçar valors tradicionals (suport a famílies nombroses, a la caça i la tauromàquia) i a reequilibrar —segons els seus promotors— determinades prioritats, com la protecció del sector primari o la revisió de polítiques mediambientals. Són opcions discutibles, però formen part del pluralisme propi de les democràcies.

Finalment, hi ha un tercer bloc que sí que planteja qüestions més delicades: l’apel·lació a la “prioritat nacional” en l’accés a ajudes o habitatge, les restriccions en matèria d’immigració —com el veto a nous centres d’acollida— o la supressió de subvencions a ONG vinculades a la immigració irregular. Tot i que aquestes mesures no necessàriament han de tenir caràcter xenòfob, poden derivar en discriminacions o vulneracions de drets, i és aquí on cal posar el focus crític amb més exigència.

És important dir-ho clar: no totes les propostes són equivalents, ni totes tenen el mateix impacte sobre els principis democràtics. Precisament per això, etiquetar-ho tot de “feixista” no ajuda. Més aviat impedeix distingir, analitzar i, si cal, oposar-se amb fermesa.
El que expressa el document, en gran part, és una determinada cosmovisió: una manera d’entendre la societat centrada en l’ordre, la seguretat, la identitat i la prioritat dels vincles nacionals. Aquesta cosmovisió existeix, té suport social i forma part del camp democràtic. El problema no és la seva existència, sinó fins a quin punt es tradueix en polítiques que respectin —o no— els límits de l’estat de dret i els drets fonamentals.

Aquí és on rau la qüestió de fons. No es tracta de discutir si un document concret o un pacte és o no “feixista”, sinó d’avaluar el compromís real amb les regles del joc democràtic. I en aquest sentit, hi ha motius per a la preocupació: alguns dirigents de Vox han qüestionat consensos bàsics de la democràcia liberal o han mostrat simpaties per plantejaments autoritaris. Això no es pot ignorar.

Ara bé, com s’hi respon? Amb exclusions sistemàtiques o amb confrontació argumentada? Tampoc aquí hi ha respostes simples. L’exclusió i els cinturons sanitaris reforcen narratives de victimisme que poden acabar afavorint aquestes formacions (i que, tot sigui dit, menyspreen els votants que les hi donen suport); la normalització acrítica pot donar legitimitat a posicions que plantegen riscos per als drets i la llibertat.

Davant d’aquest atzucac, potser cal tornar a allò que és essencial per a un bon debat públic, precondició per a una democràcia de qualitat: el compromís amb la veritat, la capacitat de discernir i la voluntat de no reduir la complexitat a eslògans. Això implica, també, ser capaços de criticar amb precisió allò que és criticable, sense necessitat d’exagerar ni simplificar.

Hi ha, a més, un altre element rellevant. Aquests pactes polítics, sovint qualificats de “xantatge”, introdueixen en realitat un mecanisme de control que la democràcia necessita. A diferència dels programes electorals —habitualment genèrics i poc vinculants—, aquests acords estableixen compromisos concrets, programats i exigibles. Si no es compleixen, el govern pot perdre la majoria.

Això contrasta amb una mancança estructural del sistema: la feblesa dels mecanismes que obliguen els governs a complir allò que prometen. Potser la qüestió no és només qui pacta amb qui, sinó com reforcem la qualitat dels compromisos democràtics i la capacitat de la ciutadania per exigir-los.

Perquè, al capdavall, el risc no és només l’existència de determinades ideologies, sinó la degradació del debat públic. Quan deixem de distingir, d’argumentar i de pensar amb matisos, el que s’erosiona és la mateixa democràcia. I és en aquest terreny —el de la simplificació, la desconfiança i el nihilisme— on les opcions autoritàries troben el seu millor aliat.