Entrar al Palau de la Generalitat. Aquest dimecres, i per invitació de l'Institut Català de les Dones, vaig conduir l'acte institucional del 8-M. Aquest 8-M esclatant, amb prop de 6 milions de persones que van secundar la vaga, segons els sindicats majoritaris, i amb 200 mil persones, segons la Guàrdia Urbana, manifestant-se pels carrers de Barcelona. De fet l'acte s'anticipava al dia, com a mostra de suport a la vaga. Per reclamar la igualtat entre homes i dones, equitat de gènere, per corregir les desigualtats de partida i aconseguir la igualtat com a objectiu, per denunciar el feminicidi, la violència masclista, masculina, que veiem que és estructural, consubstancial a un sistema que sotmet i menysprea les dones, que no és una xacra o rèmora del passat, sinó lamentablement ben present, i que supera al terrorisme, per denunciar la bretxa salarial entre homes i dones, una dona guanya un 13% menys que un home per feines similars. 

Les diferències entre homes i dones, que s'havien anat reduint a poc a poc els últims 12 anys, ja en fa dos que s'ha estancat i fins i tot ha tornat a augmentar en alguns sectors. Com en tants altres àmbits, inexplicablement, sembla que anem enrere.

Tot aquest seguit de dades, que ahir especialment, i els dies previs al 8-M hem anat sentit, van acompanyar les reflexions que es van fer en aquest acte institucional, que va fer un èmfasi especial en les veus que no veiem ni sentim, ni llegim, com hauríem de veure, sentir, i llegir. I el debat als mitjans de comunicació som reflex de la societat, o han de contribuir amb el seu pes a ajudar a marcar aquest present desigual.

Les veus de Neus Tomàs, Natza Farré, Joana Gallego, i Elisenda Rovira, se sentien en debat. La sala ho seguia atentament, però una mena de sensació estranya covava aquell auditori. De fet devia ser a la mateixa que es devia sentir el dia (27 de gener) en què es commemorava el dia internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust.

Una mena de sensació estranya en un auditori on les paraules ressonen d'una altra manera. De fet, l'any passat l'acte del Dia de les Dones es va fer al saló Sant Jordi, i presidit pel president Carles Puigdemont. La intervenció via 155, i aquest impàs de temps tot esperant que d'una banda el jutge Llarena, i d'altra la CUP acabin facilitant la investidura de Jordi Sànchez, ressona en aquelles parets. Bé abans hi devien ressonar les de l'espera de Puigdemont, esperant al Constitucional i les seves condicions a la seva d'investidura. 

El Palau de la Generalitat, allà on dia sí, dia també, acaben tantes manifestacions que demanen que el Govern escolti les demandes ciutadanes resta obert a mig gas. Amb el despatx del president buit, amb aquell punt de manca d'activitat, manca de vida en passadissos i despatxos. La institució també és la litúrgia dels edificis, també són els espais que els atorguem.

I una mena de fredor em va recórrer l'espinada, tot esperant que aquells que omplen la plaça de Sant Jaume tinguin qui els acabi escoltant rere els vitralls de Palau.