Ens van dir que Puigdemont havia de presentar-se a les eleccions del 21-D i passar l'escrutini de les urnes. Ho van dir en to amenaçador, a mig camí entre el menyspreu i la imposició. Però van oblidar-se d'advertir –ells que ho adverteixen tot, sobretot de manera preventiva– que Puigdemont no podia ser escollit president. Un cop celebrades les eleccions, els mateixos que ens van dir que "en ausencia de violencia se puede hablar de todo" ens diuen ara quin candidat és vàlid i quin no. I que és "demencial" que sigui un dels presos, encara que no hi hagi cap condemna. Sense cap mena de pudor.

Són els mateixos que afirmen que "tècnicament" no hi va haver cap càrrega durant l'1-O, que segueixen amenaçant amb represàlies "si no fem bé les coses", i que mantenen que els mitjans públics catalans manipulen i adoctrinen, i que ho diuen amb l'ètica sepultada a les catacumbes d'una suficiència desencoratjadora, sense que el "poder" que prové de l'Estat mostri el més mínim remordiment per haver emmetzinat l'opinió publica amb falsedats, silencis i mentides cròniques.
 
És en aquest escenari de decrepitud democràtica, que Puigdemont fa un pas al costat. I no és per culpa seva o manca de voluntat de la majoria republicana que no serà proclamat president, sinó per l'ofensiva implacable del govern central. La història explicarà que va ser qui va proclamar la República (tot i que no se n'ha sortit, si més no per ara) i que ha estat dos mesos rere un impossible. També que va ser el president que es va haver d'exiliar a Brussel·les i que va jugar molt fort la carta del personalisme arribant a l'abisme, si calia, d'unes noves eleccions.
 
Després d'estira-i-arronses i negociacions, Puigdemont se'n va, no pot fer altra cosa. Ara li tocarà seguir lluitant contra l'aïllament personal i polític, i demostrar que això no és cap fi de trajecte, al contrari. El president –i govern– a l'exili encara té assignat un paper clau, el de l'oportunitat de construir el relat d'una legitimitat guanyada a les urnes i també al carrer. El d'un país que no pot permetre's abaixar el cap. El d'una ciutadania que té dret a ser escoltada, malgrat tot el que diguin els poders fàctics que mouen els fils del món.