Nou mesos després de ser investit i amb una qüestió de confiança superada, Carles Puigdemont es consolida com a president i s'allunya cada vegada més de l'estil del seu predecessor. El vam veure en plena forma al debat de confiança i va sorprendre tothom no parlant del procés al de política general. A diferència de Mas, Puigdemont toca de peus a terra i és hàbil en el cos a cos sense haver de perdonar la vida a ningú.

L'expresident ho sap i potser és per això que, després dels mesos de dol, ja torna a passejar-se per tots els mitjans. L'ofensiva judicial contra ell i una part del seu govern per haver capitanejat el que no va ser res més que una mobilització ciutadana fa la resta. En efecte, és malaltís que l'Estat persegueixi uns polítics que van fer tot el que estava al seu abast per no desobeir. El fet que la Fiscalia hagi descartat acusar-los del delicte de malversació de fons –i per tant elimini la possibilitat d'una pena de presó- ens indica que l'Estat no té ni la força ni la intenció de dur l'envestida fins al final. Deu pensar que no en té cap necessitat.

És així com el conflicte es manté en el pla retòric i, mentre no arribi el referèndum, ens aboca a una escalada de processisme difícil de superar. Petites desobediències plenament simbòliques s'aniran afegint a aquesta retòrica més o menys buida –els regidors que van voler obrir l'ajuntament de Badalona, on els ciutadans no podien fer-hi cap tràmit, en són un exemple. Ara bé, encara és més absurd que Artur Mas afirmi que no hem de fer insubmissió fiscal de cap manera i que el que cal és "jugar-se-la" sortint al carrer.

El referèndum o referèndum que proposa Puigdemont és una esmena a la totalitat al processisme, del qual el procés participatiu del 9N és el màxim exponent. Artur Mas també ho sap i no ens hauria d'estranyar que volgués convertir el referèndum en un altre 9N. No s'entén que, només uns dies abans de l'anunci de Puigdemont al debat de la moció de confiança, l'expresident continués insistint que si no ens deixen fer el referèndum caldrà tornar a fer eleccions. Podríem pensar que la proposta del referèndum va agafar Mas per sorpresa al Parlament, però ell mateix s'ha afanyat a dir que estava plenament consensuada.

Amb tot, han passat més de 3 mesos des del congrés fundacional de la nova Convergència i Artur Mas s'ha dedicat a tot menys a organitzar i donar un impuls ideològic al partit que presideix, tal com va dir que faria. Després tot són laments que la CUP ha segrestat el procés. Jo en tinc els meus dubtes, però si part del flamant PDEC pensa així és perquè, a diferència de l'antiga Convergència, la CUP no ha buidat l'independentisme de contingut ideològic. Curiosament es queixin d'haver perdut perfil liberal (o conservador) aquells que van imposar una llista conjunta que pretenia difuminar tots els perfils ideològics amb l'objectiu d'una independència que, mentre no arriba, ha de permetre gestionar el país en tots els seus àmbits de decisió.