Només 20 dels 135 escons del Parlament de Catalunya no són d'un partit que diu ser d'esquerres: formen part de VOX (11), Ciutadans (6) i el Partit Popular (3). És un fet excepcional, excepcional per no habitual. No cal entrar a valorar si bo o dolent, positiu o negatiu. Els diferents grups polítics que sumen les 115 diputades i diputats s'han presentat a les eleccions com a partits d'esquerres, socialdemòcrates, socialistes, transversals... Però tots han volgut deixar clar que també eren d'esquerres.

La setmana passada el politòleg Oriol Bartomeus escrivia un interessant article on, sota el títol El vell pujolisme radical explicava com s'hauria produït una evolució cap a l'esquerra de la base electoral de CiU i que ara segueixen sent fidels a Junts. L'aproximació cap a posicions d'esquerres de Junts no vindria per la incorporació de nous votants i sí per l'evolució d'aquelles persones que als noranta es podien considerar a si mateixes com a centristes, potser fins i tot de centredreta, i d'un catalanisme moderat i ara les trobem en un independentisme militant, més d'esquerres i, fins i tot, amb posicionaments antiestablishment.

Quan Bartomeus busca quina és l'explicació d'aquesta evolució assenyala "el procés" com a causa. Sembla evident que Convergència va mutar i es va declarar independentista, quan mai ho havia defensat. Això va ser causa o conseqüència del moviment independentista? La voluntat d'ocupar la centralitat del país que sempre va tenir Jordi Pujol, Convergència, i els seus hereus ha fet, que s'hagi mogut (per interessos o genuïnament) seguint l'evolució de la societat. Una societat amb un creixement de l'independentisme, de les idees associades a l'esquerra, de la reivindicació del dret a l'habitatge, del feminisme, de l'ecologisme, de la voluntat de confrontar i desobeir... ha configurat un Junts que diu voler ser això. I a la vegada, aquest moviment de Junts ha reafirmat i contribuït a augmentar aquestes posicions a la seva societat.

Aquest tipus de canvis no s'expliquen només pel "procés". S'expliquen, a parer meu, en bona part, per com en els darrers anys, en la darrera dècada, han anat creixent diferents crisis, malestars, indignacions... El 15M va ser una gran mobilització contra la falta de democràcia, l'opressió econòmica, a favor d'una altra manera de fer política... El moviment pel dret a l'habitatge ha portat al centre del debat polític els desnonaments i la regulació dels lloguers. El feminisme ha tornat a emergir per fer presents desigualtats i discriminacions que es deien que no existien o no es reconeixien... L'ecologisme polític nascut a finals dels setanta, criticat, estigmatitzat, ara enllaça amb les noves generacions i fa presents debats que no podem evitar durant més temps... Aquests, i altres, canvis a la nostra societat estan fent canviar els partits. Diria que no és només el procés... Les idees que es tendeixen a associar a l'esquerra estan guanyant una centralitat que no havien tingut en els darrers anys gràcies a la mobilització social, a canvis culturals i de mentalitats. Per això, segurament, tenim un Parlament que es diu tan d'esquerres.

I què vol dir ser d'esquerres? En un temps on és molt habitual que algú pretengui decidir què és o deixa de ser algú altre, potser convé escoltar i atendre com es defineix cada persona i cada organització política. Dins del feminisme es viuen episodis molt desagradables de la negació de la consideració de feminista d'una persona o col·lectiu per no compartir una determinada posició. També ho veiem en l'independentisme i en altres àmbits... Vivim temps de pureses, de grups, d'enfrontaments, d'odis, i assistim a importants disputes per veure qui aconsegueix definir què és i què no és el feminisme, l'independentisme...

Feminisme, independentisme, ecologisme, llibertat, democràcia... són paraules que en el moment actual mereixen una valoració positiva per una part important de la societat i això les fa entrar en una disputa per veure qui les aconsegueix controlar i fer seves. Qui vol entrar en aquesta disputa lluny de reconèixer les diferents concepcions d'aquestes paraules, com poden ser pensades i viscudes de diferents maneres, intenta limitar la seva definició per tal que s'adeqüi a allò que li és propi. És una manera d'excloure, de deixar fora, d'allò que es considera positiu a qui no forma part del "nosaltres" que es construeix per diferenciar-se o enfrontar-se a diferents construccions d'"altres".

Durant les mobilitzacions del 15M vam veure com proliferaven les afirmacions que deien que no s'era ni d'esquerres ni de dreta. Als anys 70s, 80s... qui deia això acostumava a ser de dretes, però no era massa ben vist dir-se de dretes. Jordi Pujol podia reivindicar la socialdemocràcia sueca, a Convergència es defensava la socialdemocràcia... Però l'evolució de Pujol i CiU, com de Felipe González i el PSOE, com de les societats catalana i espanyola, va ser cap a la dreta... Veient que hi havia partits i govern que continuaven dient que eren d'esquerres però feien polítiques que es consideraven de centredreta o dreta hi ha qui va voler diferenciar la denominació d'esquerres de fer polítiques a favor de la gent de baix.

L'etiqueta d'esquerres entenien que no servia. El 15M ho va actualitzar a la seva manera hi va dir que no eren ni d'esquerres ni de dretes, però els partits que en van sorgir es van presentar finalment com d'esquerres. El PSOE ho va tenir clar i per frenar aquest creixement va crear el lema "Som l'esquerra". No li va anar malament. Ara el candidat Gabilondo a la Comunitat de Madrid reclama el 15M. Recordem que el 15M va sorgir, entre altres coses, com a resposta al govern de José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE).

Fa temps que sentim dir que l'eix esquerra-dreta està superat. També se'ns diu que les classes ja no existeixen. Les classes, amb consciència o sense, expliquen moltes de les realitats de les nostres societats. La idea de l'esquerra potser va resultar poc atractiva fa uns anys, però a la darrera dècada han guanyat molta rellevància. Laura Borràs, la candidata de Junts, no ha deixat d'insistir que és d'esquerres. També ho diuen a ERC, el PSC, la CUP, als Comuns. Fins i tot, Àngels Chacón, la candidata del PDECat va presentar el seu projecte com de centre, per diferenciar-se de Junts i tota la resta de l'independentisme que eren d'esquerres. No en va tenir prou amb aquest argument, tampoc amb el de les okupacions... Aquest 2021 tindrem el Parlament, que es dirà, més d'esquerres; veurem quines polítiques en surten.

En el Parlament i en el Govern, més enllà del que diguin ser, importarà allò que facin. Què faran enfront de la crisi ecosocial que vivim? Quins drets garantiran? Els recursos limitats que tenim què prioritzaran? Convé que tinguin present que tot acaba tenint un límit. Abusar dels relats per dir una cosa i fer-ne una altra, davant d'una societat exigent, només generarà un major desprestigi de la política institucional, més malestars, més indignacions i més crisis.