Sempre és d'agrair que els dirigents polítics parlin amb la màxima claredat, potser perquè no és la tònica general. Per això són especialment reveladores unes paraules que va pronunciar aquest dimecres el diputat Jaume Alonso-Cuevillas als micròfons d'Aquí Catalunya de SER Catalunya. "Dins de Junts hi ha dues ànimes, això és una cosa notòria, tot i que intentem camuflar-ho o fer veure que no ho veiem. Els que formaven part del Govern, siguin consellers o càrrecs intermitjos, han de pair la nova situació", va assenyalar. En aquesta frase hi ha la clau de tot el que està passant al partit que lideren Laura Borràs i Jordi Turull, que va molt més enllà de la intimidació -acreditada per l'informe intern elaborat per Magda Oranich, avançat diumenge per NacióDigital- de Francesc de Dalmases a una periodista del FAQS en el programa del 9 de juliol.

En el fons, el cas Dalmases és només la superfície. Per resumir-ho ràpid: els descontents amb la sortida del Govern -i amb el menysteniment de la tasca de l'executiu exhibida per Borràs en la campanya- han trobat en l'informe d'Oranich la via per atacar la presidenta suspesa del Parlament. Els greuges s'acumulen des de fa molt temps. En concret, des que Junts per Catalunya va néixer com a candidatura al voltant de Carles Puigdemont. Ja en aquell moment, dirigents de CDC i del PDECat observaven amb malestar com noms de l'estil de Borràs, Dalmases, Aurora Madaula i altres independents guanyaven protagonisme i menystenien l'estructura -drets electorals i pagament de la defensa de presos i exiliats inclosos- oferta pel hereus de Convergència.

"Això serà l'ANC, però amb forma de partit", vaticinaven els més distanciats de l'aposta de Puigdemont, que va acabar cristal·litzant com a formació independent del PDECat el juliol del 2020. Pesos pesants de CDC com ara Jordi Turull i Josep Rull instaven els dirigents postconvergents a sumar-se al projecte per controlar-lo amb majoria orgànica, però no se n'han acabat de sortir del tot. Una cosa és guanyar congressos -com va fer Turull a Argelers i a L'Hospitalet de Llobregat- i l'altra guanyar consultes a la militància, com ha passat amb la sortida del Govern. L'ombra de Puigdemont -per bé i per mal- continua sent allargada i, en el cas de la votació per abandonar l'executiu, va ser decisiva. Més, fins i tot, que la posició de Borràs.

Que existeixen dues ànimes a Junts, per tant, no és nou. Nou és que ho digui algú de la direcció amb tanta rellevància com Cuevillas, enquadrat en el sector de la presidenta suspesa del Parlament. Nou és, també, que es digui en públic que els exconsellers -Jaume Giró, Victòria Alsina, Violant Cervera i Lourdes Ciuró, específicament- no han "paït" la nova situació, és a dir, que estan ressentits. Entre els dirigents més pragmàtics, tradicionalment arrenglerats amb Turull -per bé que no sempre és el mateix què diu (o què no diu) el secretari general que els turullistes-, la frase ha estat interpretada com una declaració de guerra, i suposa més gasolina en la recerca de firmes entre consellers nacionals per forçar que Dalmases hagi de deixar l'acta.

El repartiment que van acordar Turull i Borràs quan van fer la candidatura conjunta al congrés d'Argelers és meitat i meitat, i suposa que hi hagi d'haver unanimitat en les grans decisions. En la pràctica, però, els afins a la presidenta del Parlament pràcticament no tenen contrapesos en públic -propulsats com estan a les xarxes, ja sigui amb comptes reals o amb episodis curiosos com el de Joana Masdeu-, perquè Turull, que es va criar en una cultura política diferent, més ordenada i més discreta, té una sola prioritat: que el partit no es trenqui. Encara més: no dir res que provoqui una trencadissa. Una màxima que està complint amb disciplina, per a desesperació d'alguns.

En essència, però, la decisió que ha de prendre Junts en les properes setmanes va molt més enllà de Dalmases, Borràs, Cuevillas, Turull i els exconsellers. Es tracta de no ser el partit del soroll, sobretot ara que han decidit voluntàriament ser a l'oposició. En poques paraules: ser el partit d'algú que pensa que és una bona idea inventar-se un compte fals que es fa passar per periodista o ser el partit que aspira a ser útil. I, sobretot, a tornar a governar com abans millor. I, si aquest dilema no es resol internament, en el mig termini no es pot descartar que s'acabin separant els camins dels protagonistes. Com separats estaven abans que, en la fase àlgida del procés, algú pensés que era una bona idea ajuntar l'aigua amb l'oli. Perquè confondre la bombolla dels afins -també fora de Twitter- amb la realitat és la pitjor estratègia possible.