El partit dels 50 diputats
«Tornarà a tenir Catalunya un partit gran? Quin serà, el partit dels 50 diputats?»
ARA A PORTADA

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
07 de gener de 2023
Governar en solitari i amb només 33 diputats té l’inconvenient que per força els pressupostos s’assemblaran poc als que faries si tinguessis majoria absoluta, i l’avantatge que un cop aprovats tens un any al davant per executar-los sortint només tu a la foto (33.000 milions donen per a moltes fotos, per cert). És molt difícil que un partit de govern sacrifiqui l’avantatge per estalviar-se l’inconvenient, Salvador Illa ho sap i és per això que colla tant. El seu moment és ara, i per tant és ara que en vol treure tot el rèdit polític, perquè després seran Aragonès i els seus consellers els qui aniran pel país repartint els diners i posant-se les medalles.
El líder socialista colla, però no té la paella tan agafada pel mànec com pot semblar. L’actual PSC és més sucursal que mai i no farà res que vagi contra els interessos del PSOE i Pedro Sánchez. El president espanyol necessita ERC si vol tenir un darrer any de mandat plàcid al Congrés i culminar la seva agenda legislativa per arribar a les eleccions espanyoles en les millors condicions possibles. És evident: si necessites Rufián, tracta bé Aragonès. Illa pot collar, però no ofegar. L’acudit del dentista –“oi que no ens farem mal”?– el devia inventar un polític.
L’episodi pressupostari és una mostra més que la política catalana és avui un combat de judo entre ERC i el PSC. No es claven puntades ni cops de puny –això seria karate–, sinó que s’agafen fort i sembla que ballin, però l’objectiu final és sotmetre l’altre. És un combat a mort per ser el partit gran que Catalunya no té des de l’harakiri de CiU, una lluita sorda per ser el partit dels 50 diputats. 50 diputats clavats és l’últim –i pitjor– resultat de CiU (eleccions 2012). 50 diputats, també clavats, és el pimer –i millor– resultat de Pasqual Maragall (eleccions 1999). 50 diputats, una xifra que avui sembla inassolible per ningú (PSC 33, ERC 33, Junts 32), però que sens dubte acabaria amb la confusió del postprocès per obrir una etapa nova de lideratge clar.
Aquesta pugna estratègica entre socialistes i republicans per apoderar-se de l’espai central és el teló de fons de tot el que veiem (pressupostos) i el que veurem (municipals i pactes posteriors) aquest any. A tots dos els ajuda que Junts s’hagi autoexpulsat del Govern i estigui enredada en trifulgues internes de molt difícil resolució. Els focus mediàtics són per a ERC i PSC, la pista de ball és només per a ells. L’única –i última?–possibilitat dels postconvergents de tornar a ballar és que Xavier Trias aconsegueixi l’alcaldia de Barcelona. Si això no passa, la lluita dels pròxims anys per liderar el país serà definitivament cosa de dos. Tornarà a tenir Catalunya un partit gran? Quin serà, el partit dels 50 diputats?
El líder socialista colla, però no té la paella tan agafada pel mànec com pot semblar. L’actual PSC és més sucursal que mai i no farà res que vagi contra els interessos del PSOE i Pedro Sánchez. El president espanyol necessita ERC si vol tenir un darrer any de mandat plàcid al Congrés i culminar la seva agenda legislativa per arribar a les eleccions espanyoles en les millors condicions possibles. És evident: si necessites Rufián, tracta bé Aragonès. Illa pot collar, però no ofegar. L’acudit del dentista –“oi que no ens farem mal”?– el devia inventar un polític.
L’episodi pressupostari és una mostra més que la política catalana és avui un combat de judo entre ERC i el PSC. No es claven puntades ni cops de puny –això seria karate–, sinó que s’agafen fort i sembla que ballin, però l’objectiu final és sotmetre l’altre. És un combat a mort per ser el partit gran que Catalunya no té des de l’harakiri de CiU, una lluita sorda per ser el partit dels 50 diputats. 50 diputats clavats és l’últim –i pitjor– resultat de CiU (eleccions 2012). 50 diputats, també clavats, és el pimer –i millor– resultat de Pasqual Maragall (eleccions 1999). 50 diputats, una xifra que avui sembla inassolible per ningú (PSC 33, ERC 33, Junts 32), però que sens dubte acabaria amb la confusió del postprocès per obrir una etapa nova de lideratge clar.
Aquesta pugna estratègica entre socialistes i republicans per apoderar-se de l’espai central és el teló de fons de tot el que veiem (pressupostos) i el que veurem (municipals i pactes posteriors) aquest any. A tots dos els ajuda que Junts s’hagi autoexpulsat del Govern i estigui enredada en trifulgues internes de molt difícil resolució. Els focus mediàtics són per a ERC i PSC, la pista de ball és només per a ells. L’única –i última?–possibilitat dels postconvergents de tornar a ballar és que Xavier Trias aconsegueixi l’alcaldia de Barcelona. Si això no passa, la lluita dels pròxims anys per liderar el país serà definitivament cosa de dos. Tornarà a tenir Catalunya un partit gran? Quin serà, el partit dels 50 diputats?