El partit demòcrata a Catalunya avui (i 2)

«A diferència del que va passar la tardor del 2017, el pròxim embat no serà democràtic, ni catalanista. El pròxim embat polític serà autoritari i espanyolista»

14 de desembre de 2025

La primera part o lliurament d’aquest article acabava amb la formulació d’aquestes preguntes: “... aterrant en la política catalana, com afecta el canvi de rasant històric capturat per la darrera aproximació demoscòpica del CEO? I com reconfigura les seves interrelacions amb la política espanyola i europea?”. La resposta breu a la primera pregunta seria que certifica el canvi de cicle polític a Catalunya. Però, com? La primera afectació no té cap singularitat local: accentua la polarització política. Una polarització que, inevitablement, delimita nítidament dos camps: l’autoritari i el democràtic. És, exactament el fenomen que està afectant a totes les democràcies parlamentàries.

Hi ha una mena de llei física de la política que diu que quan el relat demagògic i emocional de l’extrema dreta es normalitza acaba funcionant com un forat negre que xucla qualsevol objecte que entri en el seu camp d’atracció. Passava fa un segle i continua passant ara. La primera víctima d’aquesta força d’atracció acostuma a ser la dreta tradicional. Però no només. Aquest forat negre també pot atraure a algunes variants d’esquerra populista, autoritària i/o dogmàtica. Aquest és el cas, per exemple, d’antics votants o militants comunistes capturats pel lepenisme a França. De fet, una segona llei física derivada de la primera diu que només des de la distància democràtica, la pedagogia ideològica i l’oposició política frontal es pot neutralitzar i guanyar al feixisme. Aquesta llei és tan bàsica, tan universal i tan important com la primera.

L’especificitat del cas català rau en el fet que la irrupció D’Aliança Catalana (AC) ha trencat la tradició democràtica transversal del catalanisme. Una transversalitat, reforçada i consolidada pel franquisme, que mantenia un mínim denominador comú democràtic en tot el camp catalanista. De fet, sorprèn que el centredreta català hereu de l’extinta CiU hagi tendit a ignorar les dues esmentades lleis. I, precisament per això, tal com mostra l’enquesta del CEO, Junts és la principal víctima de la poderosa força d’atracció del forat negre autoritari. La principal però no l’única. El PP també pateix davant Vox. La resta de formacions catalanes també però de manera molt més lleu.

Fa un quart de segle, Pasqual Maragall va imaginar l’esquerra catalana articulada per un “partit demòcrata català” plural en el seu progressisme. Un partit de vocació majoritària, sòlidament democràtic, progressista i catalanista. La idea podia recordar l’ERC dels anys 30. Com d’altres vegades, la idea va ser menystinguda o ridiculitzada... una maragallada més! Posteriorment, aquesta denominació va ser rescatada pels dirigents de Convergència per rebatejar la seva formació molt afectada en la seva reputació per casos de corrupció. Com era previsible, aquesta operació de maquillatge polític no va funcionar. En conseqüència, la marca imaginada per Maragall està cremada i perfectament amortitzada.

La marca està òbviament amortitzada, però no el concepte que encapsulava. Com deia al començament, la polarització de la política catalana defineix dos camps, l’autoritari i el democràtic. L’espai autoritari l’ocupen AC, Vox i PP. El camp democràtic tots aquells que observin les dues esmentades lleis evitant ser capturats pel forat negre. Aquí trobem Esquerra, el PSC, els Comuns, la CUP i el sector de Junts que sàpiga mantenir la distància necessària amb AC. Aquest efecte es veurà reforçat quan, com comença a semblar inevitable, l’extrema dreta accedeixi del tot a la sala de màquines del poder central. A diferència del que va passar la tardor del 2017, el pròxim embat no serà democràtic, ni catalanista. El pròxim embat polític serà autoritari i espanyolista. I caldrà estar preparats.

En les condicions actuals, l’ideal seria que el partit demòcrata imaginat pel president Maragall adoptés la forma d’una mena d’aliança republicana catalanista. No soc molt optimista sobre l’articulació d’aquesta aliança o front. Però més enllà de les denominacions i les formes d’articulació orgànica, el realment substantiu és el contingut, les polítiques. I, a grans trets, el programa polític ja ha estat formulat. Les bases les podem identificar en l’acord d’investidura que van signar Esquerra i el PSC. La fórmula és molt clara. És exactament l’antítesi de l’autoritarisme d’extrema dreta: més democràcia, més autogovern i més equitat social. Més catalanisme integrador. Els espais ambigus o intermedis cada cop seran més irrellevants.