El peix al cove és el retrat d'una època. Els sis anys entre 1993 i 1999 en què el pujolisme va fer el ple condicionant a fons l'última legislatura del president González i el primer govern Aznar. Anys de pactes per aconseguir millores de l'autogovern i una orientació general del govern de l'Estat favorable als interessos de Catalunya. La fórmula ha quedat en l’imaginari polític com la caricatura d’un mercadeig, però era alguna cosa més.
 
El peix al cove era una tàctica productiva al servei d’una estratègia ambiciosa. Un escambell de tres potes. Fer créixer l’autogovern assumint competències estatals amb la delegació permesa per l’article 150 de la Constitució. Incrementar el finançament amb corresponsabilitat fiscal, assumint la cessió creixent de trams de l’IRPF amb l’aspiració final d’un marc similar al concert. Forçar l’Estat a acceptar un miratge de bilateralitat amb la Generalitat a través del rol de frontissa del partit que presidia Catalunya.
 
La majoria absoluta del PP després de l'any 2000 i el fracàs de l'Estatut van deixar el peix al cove tocat de mort. Negociar amb l'Estat semblava inútil contra el retorn del centralisme. Entre les molles i els incompliments el mercadeig va esdevenir sinònim d'indignitat. L’eclosió de l’independentisme i la voluntat sobiranista de tancar l’etapa autonòmica van fer la resta. El cove va acabar tancat a l’armari dels mals endreços, però l’efervescència social i el capital polític acumulat durant trenta anys de catalanisme constructor van fer curt. No hi va haver prou força, o no es va saber administrar, i l’empenta independentista va quedar frustrada. Ni unilateralitat ni negociació, res.
 
Gairebé sis anys després de l’octubre de 2017, entre la caricatura, el menyspreu i la nostàlgia, el peix al cove torna a treure el cap. Ara, com llavors, el peix al cove podria ser una tàctica interessant si es desplegués en nom d’una estratègia sòlida. L’eina al servei de la feina. Si l’estratègia és la definició gruixuda d’objectius i posicionaments polítics, la tàctica defineix la forma d’aconseguir-los. El què i el com. La destinació estratègica a través del camí tàctic. L’una és a llarg termini mentre l’altra tot just abasta uns mesos enllà. L’estratègia assenyalant l’obstacle i la tàctica mostrant la palanca que el mourà.
 
El desprestigi del peix al cove és avui el símptoma d’una absència total d’estratègia sobiranista digna d’aquest nom. Junts planteja una estratègia unilateralista purament declarativa sense cap tàctica que pugui fer-la viable. Els republicans, a l’altra banda, juguen a la tàctica negociadora de forma imperfecta, limitant-la a la banda progressista, però ho fan en nom de l’estratègia impossible del referèndum pactat. El PDeCAT, mentrestant, vol jugar la carta tàctica del peix la cove, però sense una estratègia ambiciosa que l’elevi per sobre el regat curt per fer-la atractiva. O estratègia pobra sense tàctica o tàctica pobra sense estratègia.
 
El desprestigi del peix al cove és un error perquè és una de les poques, poquíssimes palanques tàctiques que el sobiranisme pot jugar amb una mínima garantia d’èxit. Fer servir la competició descarnada entre la dreta i l’esquerra espanyoles en favor dels propis interessos de forma progressiva, però constant. Fer-ho mentre es treballen les altres dues palanques disponibles: la tensió perifèrica contra el gran Madrid i el caràcter preeminent de la legislació i les sentències europees sobre les espanyoles.
 
Una tàctica viable a la recerca d’una estratègia. Una recerca urgent.