Aquest dissabte el secretari de premsa de la Casa Blanca, Sean  Spicer, va oferir una roda de premsa en la qual va explicar la mentida que la presa de possessió de Trump havia aconseguit un rècord històric d'assistència de públic. No és la primera vegada que un polític explica una falsedat, però el discurs de Spicer va tenir quelcom de fi d'època. Perquè la dada oferta era una mentida evident, demostrable, poc elaborada però, sobretot, molt poc rellevant políticament. No estem parlant de les armes de destrucció massiva, que pretenen justificar la invasió d'un país, ni d'un suposat fet delictiu d'un candidat que pot canviar una campanya. Parlem simplement del seguiment d'una cerimònia, un fet que afectarà molt poc l'arrencada de l'administració Trump.

La propaganda política, com la publicitat, acostuma a fer servir afirmacions irrefutables, com que tal polític està "fent que es recuperi la confiança en l'economia" o que tal detergent és "el campió contra les taques". Però Trump va més enllà. Al costat d'aquest tipus d'afirmacions ambigües i vagues ofereix altres que són objectivament rebatibles. L'opinió pública americana contrària a Trump fa mesos que debat sobre el perquè menteix Trump. La compareixença de Spicer dóna algunes pistes. L'equip del magnat sembla que, amb les seves mentides, busca més la confrontació directa amb la premsa que fer passar les seves mentides per veritats. O, millor dit, que busca convertir mentides evidents en probables veritats fent que la premsa les rebati.

La recerca de confrontació amb la premsa no és ni molt menys un fenomen exclusiu de Trump. Valgui com a exemple com els seguidors de Pablo Iglesias han brandat informacions desfavorables contra el polític a la premsa per assegurar que molesta el poder, o com Pedro Sánchez, un cop enderrocat, es va presentar com el gran perjudicat per una suposada campanya d'El País en contra seva. Trump ho consolida i ho fa entrar dins la institució considerada més poderosa del planeta, val a dir, però, que el fenomen és qualsevol cosa excepte nou.

Atesa la dimensió de tot això, és obvi que al periodisme li cal pensar en el seu paper al món que inaugura Trump. En primer terme, entenent bé per què, per a un munt de gent, els grans diaris han perdut totalment la credibilitat, fins al punt de convertir-se en actors polítics amb els quals resulta molt rendible polaritzar. Davant d'això, com actuar en un món on la propaganda és servida a la carta, on hi ha gent treballant per servir les notícies que un determinat públic vol llegir i creure, reforçant tots els seus biaixos de confirmació. I, en general, com han de cobrir els mitjans de comunicació la difusió de falsedats per part de les institucions, el poder polític i l'econòmic.

En aquest debat sobre els mitjans -em permeto simplificar molt- han sorgit dues grans postures. D'una banda, els que aposten per usar les mateixes armes de Trump contra ell, relaxant els controls periodístics per servir al públic les notícies que aquest desitja llegir i contrarestar l'altre costat. Un exemple d'això seria la publicació per part de BuzzFeed d'un informe no verificat, que revelava les suposades connexion  políticoempresarials  entre Trump i Putin, entre altres detalls escabrosos. La postura contrària és la de maximitzar la recerca de l'objectivitat, el rigor i el  fact-cheking, corrent a la qual semblen estar-se apuntant els grans mitjans, com el New York Times.

Aquest era, a grans trets, l'estat del debat fins a la presa de possessió de Trump. Però la cobertura de la roda de premsa de  Spicer  aquest dissabte va donar mostres que una altra gran corrent estava emergint entre els diaris: fer-li molt menys cas. És a dir, la selecció i priorització de continguts, una de les eines centrals en el periodisme, malgrat que últimament ha quedat sepultada sota la batalla pel clic. Molts dels grans mitjans americans van optar per oferir la compareixença del secretari de premsa amb concises notes, moltes d'elles explicant la seva mentida, en llocs poc destacats de les portades. Spicer  no havia dit res important, i ni tan sols la mentida que havia explicat és important, així que no se li dóna importància.

No m'atreveixo a pronosticar si aquesta serà una via guanyadora o no. Probablement és insuficient per si sola. Del que estic convençut és que és urgent començar a portar ja aquest debat a Europa i fer-ho per manera que vagi molt més enllà dels periodistes. Els problemes polítics i periodístics que inquieten la societat americana no són aliens a una Europa on la premsa està, tirant curt, igual de desprestigiada, on els populismes d’extrema dreta no paren de créixer i on la propaganda política se serveix en grans titulars de capçaleres consolidades.