Pedro Sánchez es regeix per un únic vector: el curt termini. Seria estrany que se'n desviés, perquè l'estratègia li està funcionant. Després de ser desnonat del PSOE i de vèncer la mateixa vella guàrdia que l'havia volgut enterrar, va arribar a la Moncloa a través d'una moció de censura pròpia d'un equilibrista i, un cop allà, només té al cap quina és la millor manera de no haver de fer les maletes. Quan queden només onze dies perquè caduqui el marge de la investidura, té interioritzat -o li han fet interioritzar els qui l'aconsellen de més a prop- que el moviment que més el beneficia és anar a unes noves eleccions. Només així s'entén que hagi rebutjat l'última oferta de Pablo Iglesias.

Confiat per les enquestes, Sánchez es veu guanyador. No vol acceptar, ni tan sols, que Unides Podem formi part del govern fins que s'aprovin els pressupostos generals de l'Estat i decidir, després, si és convenient seguir amb la fórmula de l'executiu de coalició. Una via que va estar a punt de fructificar al juliol però que ara el PSOE ni tan sols vol escoltar. És curiosa la manera de negociar de Sánchez i de Carmen Calvo, perquè amb la Generalitat van fer exactament el mateix. Primer van acceptar negociar el relator i la mesa de partits estatals, i de cop se'n van desdir. Ara ja ni se'ls passa pel cap.

A què aspira el líder del PSOE? A un resultat millor -més a prop dels 140 escons que dels 130- que debiliti, en paral·lel, la força actual d'Unides Podem i de Ciutadans al Congrés. Això li permetria descartar de nou el govern de coalició -Iglesias, amb menys diputats, ja no podria exigir part del govern- i, en el millor dels escenaris, no dependre dels partits independentistes. El suport del PNB el té garantit, perquè els nacionalistes bascos són els més interessats en l'estabilitat i en obtenir prebendes dels acords al Congrés, però el d'ERC i JxCat serà encara més difícil per la sentència del Suprem.

També hi hauria una altra fórmula per tenir estabilitat. Tan senzilla com complexa: un diàleg sincer que explorés un referèndum. Sánchez es garantiria suports al Congrés i la Generalitat, d'una vegada per totes, tindria un objectiu de legislatura. En un moment en què el futur del procés passa més per Madrid que pel Parlament, l'executiu de Quim Torra i Pere Aragonès no es podria negar a asseure's a una taula on no es negués el referèndum. Però aquesta via forma part més de la màgia que de la política, perquè el PSOE ja ha posat per escrit que no vol cap votació. I Eva Granados, del PSC, s'ha inspirat en els clàssics del despotisme il·lustrat per negar qualsevol possibilitat d'acordar una consulta acordada com la que defensava, no fa tant, el seu partit.

A Sánchez i als seus assessors els agrada el risc. I als socialistes, malgrat la davallada progressiva de l'última dècada pels efectes de la crisi i la gestió que en va fer José Luis Rodríguez Zapatero, se'ls activa un sentit aràcnid quan veuen l'hegemonia a tocar. "Algun dia se li acabarà la sort", assegurava un veterà diputat quan el govern espanyol va perdre la votació dels pressupostos i s'encaminava per anar a eleccions anticipades. Sigui sort, astúcia o incompareixença dels rivals, Sánchez es prepara per tornar a les urnes erigit com a únic garant d'un camí sense sotracs. Haurà d'anar amb compte, perquè un cop arribi la sentència del Suprem, a l'Estat hi haurà de tot menys estabilitat.