Deia Dante Alighieri que "no menys que el saber em plau el fet de dubtar". El dubte, no entès com a desconeixement, sinó com a reconeixement d'aquesta ignorància, com una voluntat de trencar-la i anar més enllà, ha de ser benvingut.

No sé si sabria ser tertuliana de ràdio o televisió perquè dubto massa. M'imagino que fer-ho té una tècnica, com tot. I que, com els polítics, quan no saben què dir o no acaben de tenir una opinió del tot formada, tenen recursos per sortir-te per la tangent i saben com donar-li la volta a la pregunta o a la resposta i acabar parlant del que realment sí que coneixen.

Per això, els articles d'opinió, escrits, em donen més seguretat, perquè només parles del que saps o del que tens una opinió formada, sense la por a la rèplica. És enfrontar-te tu sola a una pantalla en blanc i anar perbocant els pensaments i les opinions que tens. Sovint fent i desfent dubtes alhora que escrius.

Però dubtar, quan no tens la necessitat d'una resposta immediata, és un plaer. I un repte. Darrerament, amb un grup d'amigues, de manera virtual i presencial, ens hem fet preguntes per conèixer l'opinió que teníem de temes complicats com la prostitució, la gestació subrogada, etc.

I malgrat que tinguis clar que ets abolicionista, contrària als ventres de lloguer, etc... gairebé totes hem manifestat alguna mena de dubte, perquè sempre hi ha alguna excepció, alguna situació en què no havies pensat. Es tracta d'un dubte enriquidor.

Vacil·lar quan l'altre interlocutor parla és més que escoltar-lo, és interioritzar-lo (en femení, en aquest cas). Significa empatitzar i adquirir el coneixement de l'altre i endinsar-te en la seva subjectivitat. És canviar el teu 100% de seguretat per donar la benvinguda a les idees de l'altre.

Dubtar és estar obert a escoltar. És estar disposat a vacil·lar. El dubte alimenta i fa créixer en coneixements, en expertesa i en capacitat de comprensió cap a qui t'explica i cap al subjecte sobre el qual et fas preguntes.

Dubtar no és desconèixer sinó voler entendre; és el mitjà per al progrés i una eina de descobriments –científics, personals....–. Dubtar és un repte. I tenir la sort de compartir un espai on s'entengui i es fomenti aquesta hesitació, un privilegi. Com més saps, més dubtes i més vols saber, en un bucle d'interrogants que et fan més sàvia.

Tenir una opinió al 100% queda en un segon pla: fer una valoració clara i inamovible deixa de ser el màxim objectiu i el "no ho sé" passa a ser una targeta d'invitació a l'explicació i al debat.