La mescla de la Crida és una solució ben aconseguida, que com els bons combinats té el secret en la fórmula i el nom. Es diu dels còctels que, a banda de trobar un equilibri entre el gust i l'embriagament, han d'entrar per la vista. La Crida pretén això, convèncer a primer cop d'ull, a partir de la suma, presentant-se com un nou elixir per a l'independentisme assedegat de República. No és estrany que el lema, calculadament assajat, sigui el de la unitat. La marca nascuda dissabte pretén aglutinar la ciutadania desorientada des de l'entusiasme efervescent de l'1 d'octubre, però ja sabem que el missatge que apel·la a la unitat té molts regustos. Mentrestant, el PDECat observa amb atenció, esquivant xocs per minimitzar els danys.

Resulta que els discursos del congrés fundacional de la Crida -estèticament ben resolt- fan encara més notables les contradiccions que ja s'intuïen en els mesos de gestació del projecte, empès per Carles Puigdemont, amb el guió de Jordi Sànchez. Sabem que la Crida es presenta com un moviment transversal nascut des de la base, però els cotxes oficials s'acumulaven al congrés: la cúpula es nodreix de dirigents amb càrrecs institucionals i Puigdemont n'és el president impulsor sense haver estat votat. Escoltem que l'organització rebutja les dinàmiques electoralistes però, tot just fer els primers passos, ressonen els clams a forjar candidatures conjuntes pensant en el mes de maig; Elsa Artadi serà a la llista de Barcelona que lidera Joaquim Forn. I intuïm que el moviment defuig els vincles amb el món convergent però l'espai reformulat té unes parets ben similars, ben ubicades al centredreta. A la direcció de la Crida hi haurà tant la mateixa Artadi com Damià Calvet i Albert Batet, tots forjats en administracions pilotades amb el paraigua de Convergència.

Però els principals esforços de la Crida se centren a negar el concepte de partit, tot i haver-se registrat com un partit, almenys al Ministeri de l'Interior. La Crida es bateja com una associació amb vida finita, quan conclogui el trajecte cap a la República. Puigdemont ja advertia dissabte, assenyadament, que no serà ràpid perquè queda un "camí llarg". S'ha instal·lat la idea en un segment de l'independentisme que els partits són un obstacle per a la consecució de l'estat propi. La idea parteix de la diagnosi, poc precisa, que és el poble qui ha conduït tots els passos del procés, sense cap altra brúixola que l'ideal de la determinació.

Sense la iniciativa d'una societat articulada en la xarxa associativa, l'agenda política del país no hauria canviat, de la mateixa manera que l'1 d'octubre només va ser possible a partir d'un exercici d'organització col·lectiva que anava més enllà de les institucions, però els partits no van deixar d'actuar mai. La majoria de presos, exiliats i processats, avui icones de compromís polític, pertanyien a partits en els fets d'octubre. També els alcaldes que van fer l'impossible perquè els ciutadans votessin quan el referèndum era una tortuosa cursa d'obstacles. Convé no oblidar que els resultats arriben per la suma de voluntats i que l'assignació d'èxits compartits, com l'1 d'octubre, lesiona el repetit anhel d'unitat.

A la Crida, que s'assembla molt a un partit, el poder hi és ben present, com desgranava encertadament Jordi Amat a La Vanguardia. En època de marques vaporoses, en què el populisme busca esquerdes per col·locar missatges simplistes, són saludables els discursos que reflecteixen la complexitat del moment i les estructures que permeten canalitzar-los. Els partits, tots -els que se'n diuen i els que en reneguen, a dreta i esquerra-, són necessaris per fer d'intermediaris entre el poble i el poder. Amb una exigència, atendre fidelment l'interès col·lectiu.