Quan es diu que el poder judicial és un dels tres poders de l’Estat —juntament amb el legislatiu i l’executiu—, sovint s’omet palesar que les seves atribucions consisteixen únicament —únicament!— a resoldre els conflictes i fer que les resolucions dictades s’acompleixin. En efecte, en el si de la societat es presenten controvèrsies de tota casta. Algunes, entre els mateixos ciutadans (per una herència, per un divorci, per un acomiadament…); d’altres, entre els ciutadans i una Administració pública (per una expropiació, per un expedient disciplinari, per una multa…), i d’altres, entre els ciutadans i l’ordenament penal, que defineix determinades conductes com a delicte i les sanciona amb una pena.
Així doncs, totes les situacions de dissensió que puguem imaginar acabaran, si les parts no acorden una convenció amistosa en els casos en què ho poden fer, davant un tribunal, que imposarà la solució que, al seu entendre, és la legal. Solució, la legal —entesa només en termes teòrics—, que no té per què coincidir amb la solució justa, ni amb la solució recomanable pel sentit comú i l’equitat. Si això és així, és a dir, si els tribunals dirimeixen les controvèrsies, s’entendran fàcilment les enormes atribucions que tenen, perquè allò que concloguin incidirà de ple en la vida dels ciutadans. Incidència que tindrà més o menys relleu, naturalment, segons cada cas concret. De manera que, en síntesi, els tribunals es pronunciaran sobre aspectes del tot transcendents, com els drets dels ciutadans, el seu patrimoni, la vida personal i familiar, la llibertat de moviments…
Aquestes atribucions entren dins els esquemes habituals de les democràcies occidentals (i també de les dictadures i de les pseudodemocràcies, perquè, de tribunals destinats a solucionar els conflictes, n’hi ha arreu). Com que no parlem d’una cosa banal, sinó de quelcom, segons hem vist, amb una incidència molt alta, dels tribunals s’haurien de poder predicar virtuts que fossin acceptades i practicades sense qüestionament. Inicialment, parlaríem del gran valor de la independència. Això vol dir que els tribunals no haurien d’estar sotmesos a cap influència, ni haurien de dependre ni rebre suggeriments de cap altre poder, sigui del mateix estat, sigui de grups econòmics, religiosos, polítics o d’opinió. Per això, perquè la independència és el gran valor, es garanteix que els tribunals i els jutges —sempre en el terreny estrictament formal— no puguin ser pertorbats en la seva funció i que siguin inamovibles del seu càrrec.
Però el contrapunt exigible a la independència i la neutralitat judicials, que els tribunals tant proclamen com a guia de la seva funció, hauria de ser la probitat a l’hora de resoldre els conflictes. Probitat vol dir rectitud i serenor d’ànim, i s’oposa a l’adopció de les resolucions per conveniència, utilitat sectària o afinitats polítiques, revestides —això sempre!— amb el mantell de l’acompliment estricte de la legalitat i etcètera. De manera que la independència judicial hauria d’anar en una doble direcció. A saber, que ningú no pertorbés la materialització de la feina dels tribunals, però també que no fossin ells, els tribunals, els que, per avinences ideològiques gairebé generalitzables, evidents en el cas del Tribunal Suprem, acomodessin les decisions que prenen als seus postulats ideològics, retrògrads i tancats en si mateixos. Tanmateix, a l’ultramuntanisme i el reaccionarisme característics hauríem d’afegir la incapacitat de resoldre des de la perspectiva dels drets fonamentals, que no entenen ni volen entendre. Apreciacions que, en qualsevol cas, a l’hora de tractar del contenciós català, com hem pogut comprovar abastament, s’haurien de magnificar fins a límits inabastables.
Tot plegat ve a tomb perquè el passat 7 de setembre el president del Tribunal Suprem, Francisco Marín, amb motiu de l’anacrònica obertura de l’any judicial, es lamentà, en presència del monarca, dels mals que pateix la justícia. Destacadament, al·ludí al descrèdit de la funció de jutjar; als atacs a la independència judicial amb mesures com els indults als condemnats pel Procés i la derogació del delicte de sedició, i, veladament però de forma prou intel·ligible, a la projectada amnistia pels fets vinculats a la consulta i al referèndum d’independència de Catalunya. Per descomptat, també es referí al bloqueig que pateix el Consell General del Poder Judicial, pendent de renovació des de fa cinc anys per la manca d’acord entre el PSOE i el PP. Paraules seves.
La gran paradoxa en el discurs de Marín és que s’oblidés de consignar que, el desprestigi de la institució que presideix, se l’havia guanyat a pols el mateix Tribunal Suprem amb l’arbitrària i volgudament injusta sentència que, el mes d’octubre de 2019, condemnà els líders independentistes catalans a llargues penes de presó. Aquesta sentència, sens dubte, representà un abans i un després, i la caiguda en un pou profund del sistema judicial sencer, corcat des de dins pels seus protagonistes (qui es creurà una estructura que estableix com a pautes d’actuació la desraó i el biaix ideològic?). No debades, les ments més doctes en dret que es prengueren, en el seu dia, la molèstia de llegir i analitzar la sentència del Procés coincidiren a destacar que es tractava d’un arbitrari i maldestre exercici de venjança construït sobre un enfilall de mentides. Al cap i a la fi, una farsa. No hi havia cap delicte en les actuacions dels acusats independentistes, però com que havien gosat qüestionar la (sagrada) unitat d’Espanya i l’ordre constitucional, com que eren uns dissidents, mereixien un càstig exemplar que, alhora, servís d’avís generacional. El Tribunal Suprem assumí, així, el paper, prèviament assignat, de salvador d’Espanya sense que li importés gens que, per fer-ho, hagués d’entronitzar (que ve de tron) la injustícia.
En efecte, des d’Hannah Arendt sabem que, en el combat dialèctic entre la veritat i la mentida institucional, acostuma a guanyar la mentida (gairebé sempre és així). Diagnòstic duríssim, però és exactament el que va passar i passa en tot allò que envoltà i envolta l’independentisme català. Per això, perquè la mentida va guanyar, guanya i persisteix a proclamar la seva victòria, Marín gosa dir que el Tribunal Suprem se sent ofès i desacreditat pels indults i la posterior modificació del Codi Penal. I com que creu que és impune —de fet, ho és, com tots els seus companys del mateix tribunal—, decideix que, una vegada més, toca intervenir en política per criticar un acte que ni tan sols ha nascut, com és l’amnistia. La intromissió, per tant, en un àmbit de poder que no li pertany, perquè és del Parlament, que fa les lleis, és més que òbvia. L’assumpció com a propis de postulats politicoideològics partidistes, també. Qui, d’aquesta manera, ha fet miques les tan preuades independència i neutralitat dels tribunals? Els altres o el mateix Tribunal Suprem?
Així doncs, totes les situacions de dissensió que puguem imaginar acabaran, si les parts no acorden una convenció amistosa en els casos en què ho poden fer, davant un tribunal, que imposarà la solució que, al seu entendre, és la legal. Solució, la legal —entesa només en termes teòrics—, que no té per què coincidir amb la solució justa, ni amb la solució recomanable pel sentit comú i l’equitat. Si això és així, és a dir, si els tribunals dirimeixen les controvèrsies, s’entendran fàcilment les enormes atribucions que tenen, perquè allò que concloguin incidirà de ple en la vida dels ciutadans. Incidència que tindrà més o menys relleu, naturalment, segons cada cas concret. De manera que, en síntesi, els tribunals es pronunciaran sobre aspectes del tot transcendents, com els drets dels ciutadans, el seu patrimoni, la vida personal i familiar, la llibertat de moviments…
Aquestes atribucions entren dins els esquemes habituals de les democràcies occidentals (i també de les dictadures i de les pseudodemocràcies, perquè, de tribunals destinats a solucionar els conflictes, n’hi ha arreu). Com que no parlem d’una cosa banal, sinó de quelcom, segons hem vist, amb una incidència molt alta, dels tribunals s’haurien de poder predicar virtuts que fossin acceptades i practicades sense qüestionament. Inicialment, parlaríem del gran valor de la independència. Això vol dir que els tribunals no haurien d’estar sotmesos a cap influència, ni haurien de dependre ni rebre suggeriments de cap altre poder, sigui del mateix estat, sigui de grups econòmics, religiosos, polítics o d’opinió. Per això, perquè la independència és el gran valor, es garanteix que els tribunals i els jutges —sempre en el terreny estrictament formal— no puguin ser pertorbats en la seva funció i que siguin inamovibles del seu càrrec.
Però el contrapunt exigible a la independència i la neutralitat judicials, que els tribunals tant proclamen com a guia de la seva funció, hauria de ser la probitat a l’hora de resoldre els conflictes. Probitat vol dir rectitud i serenor d’ànim, i s’oposa a l’adopció de les resolucions per conveniència, utilitat sectària o afinitats polítiques, revestides —això sempre!— amb el mantell de l’acompliment estricte de la legalitat i etcètera. De manera que la independència judicial hauria d’anar en una doble direcció. A saber, que ningú no pertorbés la materialització de la feina dels tribunals, però també que no fossin ells, els tribunals, els que, per avinences ideològiques gairebé generalitzables, evidents en el cas del Tribunal Suprem, acomodessin les decisions que prenen als seus postulats ideològics, retrògrads i tancats en si mateixos. Tanmateix, a l’ultramuntanisme i el reaccionarisme característics hauríem d’afegir la incapacitat de resoldre des de la perspectiva dels drets fonamentals, que no entenen ni volen entendre. Apreciacions que, en qualsevol cas, a l’hora de tractar del contenciós català, com hem pogut comprovar abastament, s’haurien de magnificar fins a límits inabastables.
Tot plegat ve a tomb perquè el passat 7 de setembre el president del Tribunal Suprem, Francisco Marín, amb motiu de l’anacrònica obertura de l’any judicial, es lamentà, en presència del monarca, dels mals que pateix la justícia. Destacadament, al·ludí al descrèdit de la funció de jutjar; als atacs a la independència judicial amb mesures com els indults als condemnats pel Procés i la derogació del delicte de sedició, i, veladament però de forma prou intel·ligible, a la projectada amnistia pels fets vinculats a la consulta i al referèndum d’independència de Catalunya. Per descomptat, també es referí al bloqueig que pateix el Consell General del Poder Judicial, pendent de renovació des de fa cinc anys per la manca d’acord entre el PSOE i el PP. Paraules seves.
La gran paradoxa en el discurs de Marín és que s’oblidés de consignar que, el desprestigi de la institució que presideix, se l’havia guanyat a pols el mateix Tribunal Suprem amb l’arbitrària i volgudament injusta sentència que, el mes d’octubre de 2019, condemnà els líders independentistes catalans a llargues penes de presó. Aquesta sentència, sens dubte, representà un abans i un després, i la caiguda en un pou profund del sistema judicial sencer, corcat des de dins pels seus protagonistes (qui es creurà una estructura que estableix com a pautes d’actuació la desraó i el biaix ideològic?). No debades, les ments més doctes en dret que es prengueren, en el seu dia, la molèstia de llegir i analitzar la sentència del Procés coincidiren a destacar que es tractava d’un arbitrari i maldestre exercici de venjança construït sobre un enfilall de mentides. Al cap i a la fi, una farsa. No hi havia cap delicte en les actuacions dels acusats independentistes, però com que havien gosat qüestionar la (sagrada) unitat d’Espanya i l’ordre constitucional, com que eren uns dissidents, mereixien un càstig exemplar que, alhora, servís d’avís generacional. El Tribunal Suprem assumí, així, el paper, prèviament assignat, de salvador d’Espanya sense que li importés gens que, per fer-ho, hagués d’entronitzar (que ve de tron) la injustícia.
En efecte, des d’Hannah Arendt sabem que, en el combat dialèctic entre la veritat i la mentida institucional, acostuma a guanyar la mentida (gairebé sempre és així). Diagnòstic duríssim, però és exactament el que va passar i passa en tot allò que envoltà i envolta l’independentisme català. Per això, perquè la mentida va guanyar, guanya i persisteix a proclamar la seva victòria, Marín gosa dir que el Tribunal Suprem se sent ofès i desacreditat pels indults i la posterior modificació del Codi Penal. I com que creu que és impune —de fet, ho és, com tots els seus companys del mateix tribunal—, decideix que, una vegada més, toca intervenir en política per criticar un acte que ni tan sols ha nascut, com és l’amnistia. La intromissió, per tant, en un àmbit de poder que no li pertany, perquè és del Parlament, que fa les lleis, és més que òbvia. L’assumpció com a propis de postulats politicoideològics partidistes, també. Qui, d’aquesta manera, ha fet miques les tan preuades independència i neutralitat dels tribunals? Els altres o el mateix Tribunal Suprem?