El dijous de la setmana passada al matí vaig reservar-me una estona per escriure l'article que estàs llegint. Volia parlar de l'avantprojecte de la nova llei de seguretat ciutadana, la llei Fernández, que al meu entendre és una burla al sistema democràtic i a la llibertat d'expressió. Si la llei prospera serà penalitzat acampar en sòl urbà, injuriar Espanya i els seus símbols, manifestar-se espontàniament o tractar d'impedir els desnonaments. Les multes: entre 1.000 i 600.000€. Magnífic. D'això se'n diu governar en defensa dels governants, un retrocés fins l'Antic Règim, un temps en què legislar, executar i jutjar eren una mateixa cosa.

A mig redactar les primeres línies, però, m'aixeco per anar a dinar, poso la tele i veig en directe l'anunci històric del President de la Generalitat. Després de saber que ja tenim data i pregunta, i que Òmnium, l'ANC i l'AMI hi donen suport, m'assec de nou davant de l'ordinador i em pregunto si té gaire sentit començar a opinar sobre la ineptitud del govern espanyol i les seves lleis. Tot i que, és clar, falten molts mesos pel 9 de novembre i és probable que la llei Fernández només sigui l'inici d'una onada de prohibicions destinades a asfixiar les voluntats de millora social dels espanyols i, especialment, les aspiracions democràtiques de molts catalans.

I se m'acut que potser aviat prohibiran algunes manifestacions de cultura popular, les que es fan al carrer, les que potencialment generen espais de crítica i contrapoder social. Tampoc en això serien gaire originals. Felip V ja va tocar de mort la imatgeria festiva, i Carles III va limitar les processons, especialment les nocturnes. Al segle XIX el fet de cantar cançons polítiques pels carrers era motiu de presó, les sardanes eren prohibides per republicanes, i qualsevol element d'autoritat popular s'observava amb recel, especialment el Carnaval. De la dictadura... no cal que en parlem.

Per sort, la creativitat popular a Catalunya està on fire, i l'humor tan particular que apliquem als temes seriosos ens identifica i uneix com a col·lectiu: pocs minuts després de l'anunci a la Generalitat ja m'arribaven paròdies picants de la pregunta del referèndum via WhatsApp, i el Facebook i el Twitter se m'omplien de princeses Sisí amb estelades, d'estenedors de roba i de pentagrames amb notes «si» que començaven a penjar els col·legues músics.

L'endemà mateix, el divendres, ja circulaven cançons nadalenques amb lletres que advertien que en lloc de "fum, fum, fum", el 9 de novembre del 2014 direm "sí, sí, sí". Quin gran recurs aquest de les cançons populars per fer córrer les idees a gran velocitat! Si ens volen prohibir les manifestacions espontànies al carrer, respondrem amb cantades de "nadales" massives. Ara ja sabem el preu de la desobediència, però mantindrem la calma i ensenyarem al món que exercir la democràcia és un dret que no està en venda.