Espanya ja és un país "normal". Ja té un partit d'ultradreta -o de dreta identitària i autoritària, el nom no fa la cosa- ocupant escons. És el que fa anys  que ocorre arreu d'Europa, tant allà on la gent és lliure, desvetllada i feliç com en països de curta tradició democràtica. Probablement, pels mateixos motius de fons pels quals 400.000 andalusos van elegir diumenge la papereta que van elegir. Fins aquí, tot relativament normal. 

El que ja no és tan normal és la reacció de la dreta suposadament liberal. Res de sortir com un ressort a fixar un cordó sanitari al voltant del partit de Santiago Abascal, a proclamar que no hi hauria cap mena de pacte amb ells, i que abans farien qualsevol mena d'aliança contra natura. És el que hauria passat -ja ha passat- a França, a Alemanya o a Holanda. En comptes d'això, el que hem vist és un descarat flirteig amb la possibilitat d'arribar el poder amb el que en altres latituds serien vots contaminats.

És encara possible que tant PP com -especialment- Cs renunciïn al cant de sirena de governar gràcies al suport de la ultradreta. Encara que sigui només per pur càlcul electoral. Però només el fet de plantejar-ho, i que la resposta no hagi estat una denúncia immediata i generalitzada des de les pròpies files, ja indica una anomalia respecte a altres països europeus.

L'anomalia l'han assenyalat de forma precisa els que han carregat les culpes del resultat de Vox sobre les espatlles del sobiranisme català. És una acusació obscenament injusta. És com allò tan antic i masclista del '"es vesteixen com putes". Però és un diagnòstic acurat. Si no per explicar el vot de milers d'andalusos, almenys sí per explicar perquè a Cs i PP no els cau la cara de vergonya de festejar amb qui festegen.

L'explicació és en negre sobre blanc. Al primer punt -i, ja posats, al segon, al tercer, al quart, al cinquè i al sisè- del programa electoral amb què Vox ha irromput a les institucions.