En un any de primeres vegades (declaració de la República, arribada del 155, moció de censura exitosa...) Pedro Sánchez no es troba una cadira fàcil ni plàcida, amb molts fronts oberts començant pel que per ells és el problema català. Perquè sempre hem estat un problema. Però és recíproc. Per a molts catalans, l’única il·lusió d’aquest divendres de censura ha estat que Rajoy ha marxat, però el nivell de confiança en la persona que arriba o en els possibles ministres catalans que pugui nomenar, va justet. En aquest debat, mà estesa de Sánchez als independentistes catalans, però fa només dues setmanes, clatellada del líder socialista assegurant que Torra "no és ni més ni menys que el Le Pen de la política espanyola", un tuit que a hores  d’ara –com a president– no ha esborrat. 

Un Pedro Sánchez que faria bé de no oblidar que els que ell considera com a racistes i supremacistes són els que l’han ajudat aquest divendres a assolir la presidència del govern i  que hauria de reunir-se amb el President Torra per mirar d’aplanar les relacions Espanya-Catalunya. També es podria veure com un acte de bona voluntat que visités algun dels presos polítics –o polítics presos, si se sent més còmode dient-los així– com el vicepresident Junqueras, els consellers o l’ex presidenta del Parlament Forcadell. 

D’altra banda, seria desitjable que estigués disposat a donar el vistiplau –com va prometre al debat de la moció d’investidura– a lleis aprovades per la cambra catalana i que havia tombat el Tribunal Constitucional, si més no aquelles tan poc perilloses per a la unitat d’Espanya com les de la pobresa energètica, la dels horaris comercials o la que pretenia lluitar contra el canvi climàtic. I treure el 155 aquest mateix cap de setmana, és clar.

Mariano Rajoy passarà a la història –entre d’altres coses– per ser el cap del govern que va executar (el verb no és a l’atzar) per primera vegada l’article 155 de la Constitució. Tanmateix, no serà el president que l’aixequi. Des del 155 hem de recular 56 articles a la Carta Magna per trobar-nos amb el 99, aquell que parla d’un canvi de govern en base a una moció de censura i que, també per primer cop, ha reeixit i ha investit automàticament Pedro Sánchez a l’espera, això sí, de la publicació oficial al BOE. Un canvi d’executiu que 9 dies enrere hauria semblat poc menys que ciència ficció, i més encara després que el govern espanyol fos capaç de tirar endavant els pressupostos.

Una moció de censura que ens ha portat moments de ridícul i esperpent com els de l’encara president Rajoy confinant-se durant tota la tarda i vespre de dijous en un restaurant mentre al congrés tenia lloc el debat i el de la bossa de mà de Soraya Sáenz de Santamaría ocupant l’escó presidencial. Però també moments forçats com el del portaveu del Grup Parlamentari Popular, Rafael Hernando, que -en un discurs fet per morir matant- s’ha referit molt ferventment a la bretxa salarial entre homes i dones i tot el que suposadament havien fet per reduir-la, com si el PP fos sinònim de lluita pel feminisme.