Contemplar des de la distància geogràfica el procés és interessant. T’obliga a aixecar la vista per explicar-ne les parts essencials a públics de fora que, naturalment, no segueixen el dia a dia de la política catalana. L’empat tècnic entre favorables i contraris a la independència que recull el CEO demostra fortaleses del sobiranisme. Per a mi n’hi ha dues de clares: la mobilització de part de la societat civil i la incapacitat d’Espanya, per ara, d’oferir un projecte de vida en comú engrescador per a molts catalans.

A l’horitzó, però, també hi ha riscos que resumiré -per qüestions d’espai- en tres blocs.

Desobediència. La força de la CUP i la judicialització de la política han aconseguit situar el concepte 'desobediència' al primer pla del procés. És cert que la proposta de l’AMI per al dia de la Constitució busca una actitud coordinada i delimitada als regidors per no posar els funcionaris en una situació incòmoda. Però així i tot, és aquesta la millor via per guanyar un referèndum? Serveixen aquests gestos per a seduir els sectors que, com va dir el conseller Vila, arriben a l’independentisme “arrossegant els peus”? Fer política per als convençuts és relativament fàcil i, mentrestant, no he escoltat cap explicació convincent sobre l’únic acte de desobediència amb conseqüències reals: com aconseguirà el sobiranisme que ciutadans i empreses deixin de pagar els impostos al Regne d’Espanya per a fer-ho a la República Catalana?

Populismes. El món occidental viu una onada de replegament nacionalista. Els votants castiguen qui identifiquen amb un establishment incapaç de corregir les desigualtats. Ho hem vist als Estats Units i ho veurem -si no hi ha un miracle- a Europa. L’exministre Margallo ha admès aquests dies que la partida catalana es juga a l’exterior. En aquest escenari, el risc del sobiranisme és que el situïn al sac dels mal anomenats populismes i no pas al club dels qui tenen solucions complexes per a problemes difícils. Politico, publicació influent a Brussel·les, ja va incloure el referèndum al “calendari de possibles victòries populistes”. Les temptacions de simplificar els discursos poden tenir rèdits tàctics però conseqüències estratègiques negatives.

El ‘mentrestant’. El Govern ja ha donat per “definitiva” la no participació en el disseny del nou model de finançament autonòmic. És ben legítim després d’anys d’intentar liderar els canvis. Ara bé, ho entendrà una ciutadania amoïnada per la seva situació econòmica? Ocuparan la vacant altres partits, començant pels "comuns", que són la primera força catalana al Congrés? L’alternativa a aquest gir històric, com ha apuntat el president Puigdemont, és aconseguir -i explicar bé a l’opinió pública- que els problemes dels catalans s’aborden de forma bilateral, tal com vol a Euskadi el PNB. Però que s’aborden, perquè ningú sap quan durarà el ‘mentrestant’ fins que es resolgui (si és que es resol) el plet català i la gestió del dia a dia és tan important com l’estació final.