El cessament de Baiget i les dimissions de Ruiz, Munté, Jané i Batlle han aixecat una polseguera incomprensible. Allò que en qualsevol govern entra dins de la normalitat absoluta –qui té dubtes i no comparteix l’estratègia del president se n’ha d’apartar-, a Catalunya és una purga només comparable a les d’una dictadura. Aquesta lectura, feta no només des de l’unionisme, és encara més incomprensible si tenim en compte que el plantejament inicial de declarar la independència en 18 mesos era molt més arriscat per als integrants del Govern. I en tot cas evidencia que la temptació de convertir el referèndum de l’1 d’octubre en un nou 9-N era forta.

Però el 9-N va demostrar que rebaixar la convocatòria i intentar que el govern n’eludeixi responsabilitats tot passant la pilota als voluntaris no serveix per a esquivar l’embat de la justícia espanyola, disposada a estirar el codi penal com un xiclet per castigar els comportaments que li semblen políticament reprovables. El nou govern ho sap i és conscient que tot el que pugui fer per a intentar defugir responsabilitats penals en l’organització del referèndum serà inútil. És així com els errors del 9-N es converteixen ara en les seves virtuts, o almenys ajuden a no caure en el mateix parany.

El compromís del Govern amb el referèndum i la seva predisposició a assumir-ne totes les conseqüències –aplicació dels resultats inclosa- allunya la idea d’una repetició del 9-N a què l’unionisme va apel·lar en un principi i que ara ha abandonat en veure que la cosa va seriosament. Quan no s’ho creien seria un nou 9-N, i ara que comencen a creure-s’ho parlen de purgues.

El 9-N ens serveix avui com a exemple magnífic d’allò que no s’ha de fer, alhora que ens demostra que l’estat no podrà impedir la celebració del referèndum si no és amb un ús de la violència que el 9-N no es va atrevir a utilitzar. El processisme està tocat de mort i n’hi ha que encara volen allargar-lo amb unes noves eleccions autonòmiques.