Hi ha dos paràgrafs en el document marc que ha elaborat la direcció del PSC pel seu congrés han aixecat una forta polseguera. Del que més s'ha parlat aquests dies ha estat del que fa referència a l'impuls d'un model flexible d'ús de les llengües a l'ensenyament. La referència ha encès totes les alarmes: el PSC s'aparta del consens de la immersió lingüística, diuen. Segurament aquest escàndol era el que buscava la direcció socialista. En un context de desfeta política de Ciutadans, i amb unes eleccions al Parlament a l'horitzó, el PSC es mou per recollir les restes de la joguina trencada de l'espanyolisme a Catalunya.

D'aquest episodi penso que el més significatiu és que indica amb claredat meridiana la voluntat del PSC de reposicionar-se com a referent espanyolista, més que no pas el contingut del text en si. L'escàndol respon a una visió distorsionada del model lingüístic que regeix en la pràctica a l'ensenyament públic d'aquest país. S'ha construït una ficció de plena immersió, d'un sistema educatiu monolingüe, en què el castellà queda totalment arraconat i es parla, amb sort, a les classes de llengua castellana i prou. Però qualsevol persona que tingui un mínim contacte amb la realitat dels centres educatius sap que això és mentida. D'una banda, les direccions i equips docents dels centres de primària adapten amb flexibilitat quirúrgica els projectes lingüístics de centre, i generalment s'ocupen de reforçar aquelles llengües en què els seus alumnats tenen més dificultats. L'objectiu és garantir la plena competència en català i castellà, i introduir l'anglès. I quan cal s'imparteixen assignatures o es realitzen activitats en llengües diverses.

I és el que guia les estratègies als centres educatius. D'altra banda, tothom qui ho conegui una mica sap també que als centres de secundària hi ha una proporció important de professorat que empra el castellà com a llengua vehicular. En molts centres, de fet, el castellà és majoritari.

Els detalls concrets, i les dades d'aquesta realitat resulten difícils de conèixer. Entre altres motius perquè la recerca sociolingüística als centres educatius ha estat criminalitzada per l'espanyolisme, que no ha dubtat a qualificar-la d'espionatge lingüístic i emprar altres paraules més gruixudes. Aquests atacs demagògics a la recerca sociolingüística no haurien d'atemorir ni el departament, ni els investigadors ni els centres, perquè només des d'un coneixement aprofundit i actualitzat de la realitat és possible transformar-la.

En tot cas, com és possible que, si la realitat dels centres és complexa i matisada, s'hagi imposat en el debat públic una visió tan irreal del model lingüístic de l'escola catalana? Paradoxalment, diria que la imatge deformada d'una escola gairebé monolingüe ha anat bé tant a l'espanyolisme, que l'ha utilitzat per construir-se un enemic a mida contra el que lluitar, com a un cert catalanisme, que ha preferit creure's aquesta història i no fer-se gaires preguntes.

Per això la postura del PSC sembla més aviat que hauria de dur a una tempesta en un got d'aigua, perquè el que proposen els socialistes en el seu document és el que, de facto, ja es fa a les escoles catalanes. Malgrat el drama -buscat, segurament-, no hi ha aparentment res de nou en la proposta socialista.

Tanmateix, el que sí que és més significatiu del document del PSC és el paràgraf anterior, en què donen per 'trencada' la convivència lingüística i ho atribueixen a l'independentisme, que hauria 'associat el català a la seva causa'. Aquesta sí que és una afirmació sorprenent, perquè contrasta del tot amb la realitat. Des de l'inici del procés, l'independentisme català ha flexibilitzat les seves posicions lingüístiques. Avui, la majoria d'organitzacions independentistes aposten obertament per la doble oficialitat, i els sectors que encara pensen en un esquema d'oficialitat única del català són molt minoritaris.

També en la pràctica lingüística l'independentisme ha anat modulant les seves posicions, i avui és molt més habitual sentir dirigents independentistes emprant el castellà que uns anys enrere. En general, diria que la qüestió lingüística ha anat modulant-se i perdent centralitat a mesura que l'independentisme creixia.

Tant és així que dins del camp independentista s'han començat a sentir veus que es lamenten d'aquesta evolució de l'independentisme majoritari. Entre aquestes veus s'hi barregen sectors més essencialistes, que voldrien recuperar propostes com la de l'oficialitat única amb altres veus que, sense pretendre tornar a postures del passat, criden l'atenció del retrocés en l'ús social de la llengua dels darrers anys.

La història, doncs, de l'independentisme dels darrers anys com un moviment identitari i essencialista que hauria dinamitat la convivència lingüística és un relat de part que no encaixa amb la realitat. El que vol amagar, tanmateix, és la radicalització de l'espanyolisme que, arrossegat per Ciutadans, ha anat involucionant a postures cada cop més hostils amb la llengua catalana. El PSC, que fins ara s'ha mantingut generalment al marge d'aquesta involució, ara sembla que s'hi apunta, de manera una mica frívola, per eixamplar la seva base electoral a costa de Ciutadans. És una llàstima que els temes delicats no es tractin amb més delicadesa.