Hi ha hagut unanimitat quasi absoluta, amb una sola abstenció, al consell nacional del PSC a l’hora de refermar-se en el "no" a la investidura de Rajoy. En realitat, això no hauria de ser notícia ja que és amb aquesta voluntat que van presentar-se a les eleccions i, els darrers temps, havien popularitzat una consigna electoral que havia fet fortuna: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Algú hauria pogut qualificar, doncs, de frau electoral que ells (PP) tornessin, justament, gràcies als vots dels diputats socialistes catalans a Madrid. No serà així, ja que aquesta paper ja el faran diputats del PSOE, entre els quals no es preveu que hi hagi algun diputat balear i valencià, entre altres.

Tenint en compte que hi ha una disparitat absoluta entre la posició dels socialistes catalans i la dels espanyols, el PSC ha exercit el seu dret a decidir una cosa distinta a la general del PSOE i ha optat, doncs, per la via unilateral, no coincident, per tant, amb la doctrina oficial socialista a tot l’estat. Serà el segon cop, per tant, que els socialistes d’aquí voten diferent dels d’allà, en quasi 40 anys. I aquesta actitud no hauria de causar tanta sorpresa per la seva singularitat, atès que parlem de partits diferents. Efectivament, el PSC és una força política que es troba inscrita en el registre de partits com unes sigles totalment independents de qualsevol altra, sigui el PSOE, el PP o qui sigui, amb personalitat jurídica i fiscal pròpia, independent a tots els efectes. Sí que és cert que el PSC té un pacte federal amb el PSOE pel qual comparteix amb aquest l’orientació política general a l’estat i participa en els seus òrgans de direcció. Aquesta estatus de partit diferent ja li va ser recordat per J. Montilla a l’aleshores candidat a dirigir el PSOE, Rodríguez Zapatero, quan va rebre’l a les portes del PSC al carrer Nicaragua, en plena campanya per al càrrec: “Benvingut. Et recordo que entres a la seu d’un altre partit”.

Aquesta és una diferència essencial amb la presència socialista general a tot l’estat on el que hi ha són federacions autonòmiques o regionals del PSOE, per més que les sigles mare sovint desapareguin de l’escena pública en indrets com, sobretot, el País Basc o bé les Balears. Aquí, l’actual PSC, que durant molts anys va ser PSC (PSC-PSOE), fins que va perdre la integritat del parèntesi, és el resultat de la fusió a tots els efectes de tres forces polítiques diferents: PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i Federació Catalana del PSOE. Cap d’aquestes, doncs, ja no existeix al Principat, des de la unificació de l’abril de 1977. Per tant, formalment i legalment, el PSOE com a tal no existeix a Catalunya ja que, per l’acord esmentat, el socialisme de la II Internacional d’inspiració socialdemòcrata, per a dir-ho d’alguna manera, és un espai ocupat en exclusiva pel PSC. N’és una bona prova el fet que, aquests dies, arran de la unilateralitat dels socialistes catalans, s’hagi tornat a parlar del restabliment de la Federació Catalana del PSOE, hipòtesi que implica, en bona lògica, que ara no hi és establerta.

El restabliment de la Federació ha estat esgrimit com a amenaça per personatges com Rodríguez Ibarra, entre altres, amb aquell to fatxenda, arrogant i agressiu que caracteritza alguns dirigents espanyols quan parlen d’aquí, a banda d’exhibir un absolut desconeixement de la situació política de Catalunya. És cert que el PSC va arribar a tenir molts més diputats a Madrid (25) que els actuals (7), però això també li passa a CiU. De fet, si el PSC ha perdut pistonada els darrers anys no és pas, precisament, pel fet d’haver adoptat una actitud de complicitat democràtica i nacional amb la majoria social que hi ha avui a Catalunya i les seves aspiracions, sinó justament per tot el contrari, per la manca de sintonia amb aquesta. Quedar-se en solitari al costat de Garcia Albiol i C’s, atrapats en el discurs de l’Espanya rància de PP i PSOE és una veritable tragèdia per als socialistes catalans. Els va la vida, doncs, trobar un perfil diferent, que vagi més enllà del discurs nacionalista espanyol de “la sobirania nacional, la integritat territorial de l’estat i la igualtat de tots els espanyols”, perquè aquest discurs, aquí, no ven ni a preu de saldo.

El PSC ha vist com la majoria dels seus noms de més prestigi –alhora els considerats més catalanistes-  han deixat les sigles i alguns d’ells fan costat avui a la majoria governamental a la Generalitat. Alhora, l’electorat jove, d’una edat inferior als 40 anys, no se sent atret per una força que veu més com un problema que no pas com una solució. El seu espai electoral i territorial està sent ocupat per altres sigles, molt especialment En Comú Podem, i per això no es pot permetre de fer-los el regal d’investir Rajoy. Però el problema és un altre. En la mesura que el PSC estigui lligat al PSOE per vincles de dependència i no pas realment federals, d’igual a igual, té mala peça al teler. El PSOE és avui un partit sense lideratge, sense un perfil ideològic propi i diferenciat, demogràficament envellit i percebut com una suma d’interessos de petits reietons territorials, sense altre objectiu que el manteniment del poder al seu territori. És, doncs, un partit de la transició i del poder, una força del establishment, unes sigles envellides, gastades i devaluades pel mal ús. El PSC només pot aixecar el cap si és capaç d’estendre a Catalunya el que ell ara ha exercit, de manera unilateral: el dret a decidir, el que sigui, però decidir. Altrament, la seva progressiva irrellevància només serà comparable a la que tindrà el PSOE, a causa de l’alternativa d’esquerres, jove i no tacada per la cosa rància, que representa Podemos a Espanya. Ha de decidir, doncs, què vol ser quan sigui gran, perquè ja ho deia el darrer Nobel de literatura: els temps estan canviant. A Catalunya, també.