Els militants, simpatitzants i votants del PSOE podran recordar el dia d'ahir com la jornada en què el comitè federal –al marge de la militància- va decidir immolar les sigles d'un partit històric. I ho va fer immers en una triple crisi: la de resultats, la de lideratge i la generacional que, lògicament, desemboca en la pèrdua de credibilitat. Perquè costa assumir els arguments favorables a abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy. I costa, després dels contundents eslògans, poc sofisticats però efectius, del "no és no" i "ni per activa ni per passiva" del defenestrat Pedro Sánchez, perquè les veritables raons imperatives d'aquest canvi d'estratègia són les que no es diuen en veu alta.

I quines són aquestes raons? Doncs, Catalunya: el taló d'Aquil·les de la política espanyola des de fa prop d'un any que ha abocat els grans partits a posicions immobilistes i ha acabat portant al PSOE al sacrifici en pro de la unitat d'Espanya, davant del desafiament territorial o secessionista, en l'argot propi de la dreta mediàtica que ha acabat assumint com a propi. El tímid moviment de Sánchez, d'insinuar que calia parlar amb els grups catalans al Congrés, va ocasionar el daltabaix de l'executiva, va precipitar la seva dimissió i va deixar el PSOE en mans d'una gestora, regentada pels barons.

Tant, com explica el fet que la resolució d'ahir favorable a l'abstenció fos defensada per l'eurodiputada Elena Valenciano, la exnúmero dos d'Alfredo Pérez Rubalcaba, un dirigent clàssic entre els clàssics del socialisme espanyol. I que entre les veus favorables a aquest canvi estratègic hi hagués el basc Eduardo Medina, l'etern candidat a dirigir el partit, i Susana Díaz, la poderosa presidenta autonòmica d'Andalusia i de la territorial més nombrosa del PSOE. I encara resulta més sospitós, la inhibició en el debat d'altres líders territorials com el president del País Valencià, Ximo Puig. Fi, també, del projecte federal del PSOE. Perquè quan la unitat d'Espanya preval davant de l'equilibri i reconeixement territorial és que el principal partit de l'esquerra espanyol assumeix també com a propis la nova versió del "antes de derechas que rota" aplicat a l'Espanya que es dibuixa per als propers anys.

Fi, doncs, de l'anhelada resposta política de l'Estat espanyol per a Catalunya, que encara defensa el PSC –a l'espera de la rebequeria estètica de mantenir el seu no en el consell nacional de demà- o altres espais polítics que habiten en la confiança que una altra Espanya és possible . Ni n'hi ha ni se l'espera.

En l'apartat de desgreuges –diuen – la resolució advoca per fer una oposició al Partit Popular exigint la derogació de la reforma laboral, la llei mordassa, convocar de nou el Pacte de Toledo i obrir el diàleg contra el "desafiament" territorial. Excuses de qui ven el partit barat per la por de no seguir perdent escons en unes terceres eleccions. Si el PSOE ha protagonitzat aquesta subhasta només amb la pressió de garantir la unitat d'Espanya no sé què podrà esgrimir cada vegada que el PP, i tota la cort mediàtica, brandi la unitat com a bandera de la responsabilitat.

Perquè al final si, en un país on el 28,6% dels seus habitants viuen per sota de llindar de la pobresa, la unidad és la principal emergència nacional està tot dit. L'Estat es fa fort contra Catalunya. I aquí caldrà també unitat – i posicions molt fermes – per assumir que la política espanyola actua contra desafiaments, sense transaccions, amb imputacions, querelles i amenaces d'inhabilitació.