
ARA A PORTADA
-
Brussel·les obre un procediment d'infracció a l'Estat per la intervenció en l'opa del Sabadell Marc Descals
-
Front comú de Catalunya i el País Basc per aconseguir l'oficialitat de les llengües a Europa Lluís Girona Boffi
-
-
-
Cristóbal Montoro i vuit més: la llista de ministres imputats de José María Aznar Lluís Girona Boffi

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
Era sabut que Trapero, entronitzat en el seu moment al santoral de l'independentisme, contemplava els fets de la tardor del 2017 des d'una posició de cap policial professional. Amb el pas del temps, es van anar coneixent moltes dades sobre la seva desvinculació emocional respecte del procés. El seu testimoni en el judici de l'1-O va ser molt desvetllador en aquest sentit. Però això no ha suposat cap modificació en la seva situació processal. I és que, en cert sentit, per un sector de l'Espanya profunda, l'"actuació" de Trapero és més greu que la dels dirigents sobiranistes condemnats.
Pels sectors més reaccionaris de l'Estat, del poder judicial i dels aparells repressius, el cas Trapero és extraordinàriament greu. Perquè es tracta d'un comandament policial, un uniformat que no respon als clixés de l'activista independentista. La "rebel·lió" de Trapero, al capdavant d'una força amb poder coercitiu de milers de mossos, presenta més agreujants que la "rebel·lió" del Govern.
Hi ha una altra cosa que no perdonen a Trapero els defensors de l'Espanya una, i és el seu concepte d'ordre públic, que va desgranar en l'interrogatori a què el va sotmetre el fiscal. Enfront la concepció policial que va defensar en el judici de l'1-O el general de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos i que propugna el búnquer de l'aparell estatal, Trapero va advocar per una policia que sap consensuar, dialogar i, si cal, evitar mals majors. És aquesta visió de l'ordre que, per ser realment públic, ha de ser un ordre compartit, el que distancia el que són dos models ja no policials, sinó de concepció de l'autoritat, de la llibertat.
La figura d'un policia com Trapero, que no és fàcil d'etiquetar en cap categoria "progre" o "indepe", que respon a la imatge de policia dur però que entén que els ciutadans no són, per principi, sospitosos ni molt menys l'enemic, per força ha de destarotar l'Estat més sòrdid. Per l'Espanya més cavernícola, Trapero és un personatge incomprensible. I imperdonable.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Et pot interessar
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.